Al final, el passat 1 de novembre no vaig anar a veure la diada de Tots Sants a Vilafranca, però el que més em va cridar l’atenció de l’actuació va ser el 4de8 carregat pels Al·lots de Llevant, el primer carro gros de la colla de Manacor (sisplau, principatins, la ‘o’ d’aquest topònim és oberta!) i el primer 4de8 –i castell de vuit— d’una colla que no és de la Catalunya estricta.
Em vaig assabentar de la intenció que tenien els manacorins d’afrontar el 4de8 a través de l’amic Joan Ramon Ocaña, enguany més alerta del dia a dia casteller que no pas jo. El cas és que, fa unes quantes setmanes, vaig tenir l’ocasió de sentir com Ocaña entrevistava Sebastià Grimalt, el cap de colla mallorquí, en el seu programa “Toc de castells”, de Tarragona Ràdio, on aquest va fer pública la intenció d’intentar el carro gros per Tots Sants i la il·lusió que la seva colla tenia per aquest repte.
M’imagino que part de la meva simpatia per la colla dels Al·lots ve de la visita que l’abril del 1996 van fer a Vilanova i la Geltrú una colla d’amics manacorins per veure l’actuació castellera de celebració d’aniversari dels Bordegassos vilanovins, que des de sempre se celebra als voltants de Sant Jordi. El cas és que aleshores entre Vilanova i Mallorca (Alcúdia) funcionava una línia de vaixell de la companyia Flebasa i aquests nois mallorquins aprofitaren l’avinentesa per passar el cap de setmana al Principat. Crec que van visitar Cal Figarot, el local dels Castellers de Vilafranca, i després, el diumenge, van veure la diada de Vilanova. D’aquell grup de joves, me’n recordo d’en Joan Llodrà (el primer cap de colla dels Al·lots) i de son germà Tomeu, d’en Miquel Vives, de n’Àlex Marín, de na Paquita Marí i d’en Tomeu Gayà. Em comentaren que volien crear una colla castellera (de fet ja havien començat a assajar, tot i que aquestes primeres sessions només comptaven amb una vintena d’entusiastes), i el cert és que se’ls veia entusiasmats amb la idea. També recordo com em confessaven que aquella era la primera actuació que veien en directe, ja que els castells els coneixien, bàsicament, per les retransmissions de TV3 (per cert, el Joan Llodrà em va comentar que el Melilla –aquell dia també actuaven a Vilanova els de Cal Figarot, juntament amb els Castellers de Terrassa— a la tele es veia més baixet). Igualment, el futur cap de colla manacorí em digué que veure descarregar el 4de8 dels Bordegassos en directe (aquest, si la memòria no em falla, va ser el primer castell d’aquella diada, que els vilanovins, aleshores en els seus millors anys, van completar) havia estat molt emocionant. Finalment, recordo que acabada l’actuació em vaig fer una foto amb l’expedició mallorquina que més tard va sortir publicada al setmanari “L’Hora del Garraf” (jo llavors en feia la informació castellera) sota el títol “De Manacor a Vilanova per veure castells”.
Com que aleshores jo també m’encarregava dels castells al diari “Avui”, poc després em vaig assabentar de la presentació oficial dels Al·lots de Llevant (amb camisa verda, aquesta actuació va tenir lloc a Manacor amb motiu de les Fires i Festes la primavera del 1997), de les evolucions dels quals estava al corrent gràcies a la informació que puntualment m’anava passant el Miquel Vives —que, per cert, per Tots Sants a Vilafranca va parar el ‘carro gros’ manacorí a terços—. Va ser així com vaig anar assabentant-me dels primers castells de sis bàsics, de la primera torre de 6, de les primeres construccions de set, de la rivalitat amb els Castellers de Mallorca…
Posteriorment, el maig del 2006, quan els amics Joan Beumala i Josep Almirall i jo mateix ja havíem començat la segona temporada del programa “Tres rondes” de Catalunya Informació, vaig tenir ocasió d’anar un cap de setmana a Mallorca per fer un reportatge amb motiu dels primers deu anys de les dues colles illenques: els Castellers de Mallorca i els Al·lots de Llevant. Vaig arribar a Palma el dissabte al matí i em vaig entrevistar, successivament, amb la presidenta de la colla universitària mallorquina (els Gambirots de la Universitat de les Illes Balears) i amb n’Isidre Solé, tarragoní resident a l’illa i un dels promotors de la colla de Ciutat. Després vaig agafar el tren i em vaig desplaçar fins a Manacor, on en Miquel Vives em vingué a cercar a l’estació i em va portar fins a Porto Cristo, on em convidaren a una paella que vaig compartir amb ell mateix, en Joan Llodrà, n’Àlex Marín, en Sebastià Grimalt i altres membres de la colla. A la tarda, a Manacor, vaig veure l’actuació castellera en què van participar els amfitrions, els Castellers de Mallorca i la Jove de Tarragona.
De les moltes entrevistes que vaig enregistrar aquell cap de setmana amb membres dels Al·lots, dels Castellers de Mallorca i dels Gambirots, en vaig treure la conclusió que, com em digué en Joan Llodrà, el fet casteller, a les Illes, ja no era cap “excentricitat”, sinó un fet plenament consolidat. Això no obstant, els entrevistats també em descrigueren les dificultats, la incomprensió o la indiferència amb què havien topat en un començament, obstacles explicables per la novetat de l’activitat a Mallorca i per un cert anticatalanisme (d’algun sector de la societat mallorquina) que es manifestava en forma de rebuig als castells. En aquest sentit, també vaig constatar el catalanisme militant dels dirigents de les dues colles illenques. Sigui com sigui, en aquella ocasió, amb el balanç de deu anys d’activitat, totes dues colles havien aconseguit estabilitzar un calendari i un circuit d’actuacions.
D’altra banda, també em cridà l’atenció que quasi tots els entrevistats destaquessin la rivalitat entre les dues colles illenques com a motor important per al seu progrés tècnic, com també la dificultat no solament de fer castells de vuit, sinó sobretot de mantenir-los, a causa de les especials condicions del fet casteller a Mallorca.
Finalment, com a element interessant per al debat futur dels castells a les Illes, voldria destacar l’aportació que n’Antoni Vidal, membre dels Al·lots, va fer fa unes setmanes al fòrum de la pinya.cat. I és que el casteller mallorquí es queixava, amb raó, del fet que moltes de les colles principatines que viatgen a les Illes donen més valor al fet de l’excursió en si que no pas als castells que hi faran. Aquest és un fet en principi força lògic, però avui dia, ateses les millores generals que han experimentat les comunicacions, potser fóra hora de replantejar les coses.
I per acabar, deixeu-me que em remunti breument als orígens castellers de les Illes: la primera actuació d’una colla a les Balears la va fer l’any 1935 la Colla Nova dels Xiquets de Valls a Palma, amb motiu de les Fires i Festes de la capital de Mallorca. Així, consultant el primer volum de “Món casteller”, obra coordinada i redactada pel traspassat Pere Català Roca (p. 459 i 460), ens assabentem que la colla vallenca va fer aquell viatge gràcies a les gestions d’“el gran entusiasta casteller Esteve Huguet, de Torredembarra, comerciant de vins”, i que els vallencs (una cinquantena) plantaren a la plaça de Cort de Ciutat de Mallorca, entre d’altres castells, el 2de7, el 5de7 i el 4de7 amb el pilar (les fotos dels quals estan publicades a les pàgines 461, 462 i 463 de la citada obra). Segons la crònica de “Món casteller”, “[s]embla ésser que els ‘titiriteros’ –així els deia la gent— causaren força impacte”, malgrat que els guàrdies municipals van allunyar els espectadors mallorquins a una distància prudencial de la pinya. En tot cas, l’anècdota del viatge –i que jo ja havia sentit explicar a l’amic Eloi Miralles— és antològica: es veu que els castellers vallencs, en agraïment a les gestions fetes, regalaren a Esteve Huguet una camisa de la mateixa Colla Nova amb les inicials A.U. brodades, inicials que, amb tota la seva lògica, volien dir Asteve Uguet!
Idò, anècdotes a banda, celebrem tots plegats que ‘el’ 4de8 ja sigui també ‘es’ 4de8!
(*) Com se sap, el parlar de les Illes Balears es coneix també amb el nom de ‘parlar salat’ (també es diu que els balears ‘salen’) per la presència de l’anomenat ‘article salat’, és a dir, de les formes de l’article determinat ‘es’, ‘sa’, ‘so’, ‘es’ i ‘ses’ en comptes de les generals ‘el, ‘la’, ‘els, ‘les’ (per exemple, ‘es pi’ en comptes de ‘el pi’). De fet, aquestes formes deriven del demostratiu llatí IPSVM, mentre que les formes generals vénen del també llatí ILLVM. Un altra llengua romànica que també fa servir l’article salat és el sard (‘sa limba sarda’ vol dir ‘la llengua sarda’), un article que als principatins no ens és del tot desconegut, atès que s’ha conservat en força topònims: Sant Martí Sarroca (la roca), Sant Joan Despí (del pi), Sant Cugat Sesgarrigues (les garrigues) …
