El buidatge de premsa amb la idea de recuperar notícies castelleres pretèrites és frustrant moltes vegades. Els textos d´època sucosos són escassos i dispersos, doncs, la majoria es redueixen a un cúmul de frases ambigües i vagues. Un mal que es repeteix en d´altres camps de la cultura popular i tradicional.
La dissort prové dels prejudicis de qui va monopolitzar la cultura oficial i el món de les lletres fins fa no massa dècades. Patricis benestants, carregats d’animadversió i, en els millors dels casos, de condescendència cap a tot allò que olorava a poble menut o no afinava amb modernitat. La seva estretor de mires els va fer menystenir allò que consideraven antic, sabut pels coetanis o pertanyent a estrats socials inferiors. La qüestió, dita d’una altra manera i un cop esvanit l´Antic Règim, s´emmarca en el paper del ciutadà benpensant en la moderna societat burgesa.
A primer cop d´ull, un reportatge de Valeri Serra Boldú del 1930 sobre Solivella en seria un exemple; un de tants d´aquest estudiós de la nostra cultura popular i tradicional aquells anys a La Vanguardia, on treballava. Però la intuïció i la curiositat van imposar-se i el treball esdevé una descripció fresca i generosa, malgrat evidenciar limitacions en el tema.
Serra va reconèixer que els castells no eren la seva especialitat. La sorpresa d´ensopegar a la Conca de Barberà amb “una buena ‘colla’ de ‘Xiquets de Valls’”,aleshores sinònim de castells arreu i més entre els neòfits, acompanyada de “unos buenos ‘grallers’”, els “gralls”, com també en deien allí i pels voltants; per ballar-li els límits del territori tradicional casteller, que reduïa al Penedès i a la rodalia de Valls, també com molta gent encara avui dia. De tota manera, no li eren del tot desconeguts, per la seva formació i per provenir de l´Urgell, a l´extraradi del territori casteller dur.
Això és el que Serra va escriure: “El día 15 de agosto celebra Solivella una fiesta mayor, que cobra fama en todos los pueblos vecinos, mayormente ahora que con los autómnibus el factor distancia no hay que tenerlo en cuenta. / Situado Solivella a alguna distancia del Panadés y de la comarca de Valls, donde están en todo su apogeo los ‘castellers’, sorprende un buen tanto encontrar en Solivella una buena ‘colla’ de ‘Xiquets de Valls’ con unos buenos ‘grallers’. / Hacen su aparición solemne el día de la fiesta por la tarde, en los momentos que preceden al canto de completas. Para ello forman la suerte llamada ‘el espadat de tres’, y de esto modo precedido el ‘castell’ de las grallas, van a buscar al cura párroco, y de allí, siguiendo levantado el castillo, van a la Casa Ayuntamiento, donde les están aguardando los ‘consellers’ en corporación para ir en vistosa comitiva hasta la parroquia, en cuyo punto se quedan los ‘xiquets’ a la puerta, enhiestos en su castillo, hasta que se descompone cuando han pasado las autoridades. Al día siguiente pudiera decirse como en aquellas ‘coblas’ del Rosario de la Aurora, que rezan: A alegrar ix Maria / la matinada/ com estrella que anuncia / bona diada; / los ‘castellers’ de Solivella hacen su salida alegre a la hora de apuntar el alba para dar a entender que el día de jolgorio empieza. Salen ellos con los ‘gralls’. Van a saludar, formando castillos en todas ellas, a todas las casas donde vive una persona investida de autoridad. En todas lucen su destreza, en todas ellas suena la música, ante lo cual, la persona agasajada es costumbre que las obsequie con una torta. / Antes de recibir la ofrenda, consuetudinariamente bailan, al son de la música, una especie de fandango que ha caído bastante en desuso; reciben la ‘coca’, la comen o la reparten a los chiquillos que les rodean, y antes de marchar vuelven a danzar un poco. / Como en la víspera, así que viene la hora de asistir al oficio, van a buscar a las autoridades, hasta dejarlas en el templo. / Después de cantado el Evangelio, se abren las puertas de la iglesia de par en par y entran ceremoniosamente los ‘castellers’ a adorar la Vera-Cruz. Van en cuerpo de camisa, con un pañuelo de seda antigua a guisa de banda, y tiran invariablemente cinco céntimos de limosna en la azafata que sostiene un monaguillo. Entre tanto ‘els gralls’ suenan pausadamente una tocata de largo compás muy sentimental. / Verificada la adoración, vuelven a salir otra vez los ‘castellers’ del templo y aguardan fuera de él a que los santos oficios hayan terminado. Salen entonces las autoridades, y los ‘castellers’ les acompañan a la Casa Ayuntamiento y a la rectoría, en cuyo punto del ‘castell’ formando se desprende el ‘aureneta’ o ‘casteller’ más joven que le corona, se entra por el balcón de la rectoría, siguiendo por orden descomponiéndose el castillo, hasta que todos los ‘castellers’ han entrado en la sala rectoral, donde se les obsequia con un refrigerio”.
Les línees de Serra s´apunten, d´entrada, al carro de tantes cròniques genèriques. Una reescripció del programa de festa major aleshores en voga al territori que es limita aparentment a mencionar els neguits d´uns veïns castellers i grallers. Aquests darrers durant anys, la colla dels Triquelis, una nissaga de grallers i timbalers comendada per la família Capdevila; fa uns anys, a El Vallenc del 10 de gener del 2003, un treball presentava la relació entre els castellers i els Triquelis, almenys, els anys 1907, 1914, 1926 i 1927.
La part dedicada a la primera jornada al·ludeix al seguici d´anada a la celebració de Completes, la vigília de festa major, encara vigent en algunes poblacions, i que, com la resta d´actes de la festivitat, abans evidenciava el rang de cadascú a la comunitat. El protocol reglamentava que el poble menut, submís, representat pels exercicis de seguici, obrís el pas fins a la parròquia; recollint primer el poder religiós, el rector, a la rectoria, i a continuació el poder civil, l´alcalde, els regidors i la resta d´autoritats, a la Casa de la Vila. A Solivella, els castellers i els grallers no traspassaven el llindar sagrat del temple fins l´endemà, no els pertocava encara, per haver d´honorar la desfilada de les autoritats fins l´últim instant; durant tot el trànsit amb un pilar de quatre caminant i inhert a la porta de la parròquia. Serra va apuntar que els castellers “Para ello forma[ban]n la suerte llamada ‘el espadat de tres’, y de esto modo precedido el ‘castell’ de las grallas”; com d´altres novells va obviar al baix, amagat enmig de la pinya.
El discurs intrínsec dels Triquelis, els músics habituals dels castellers els darrers temps, arrodoneix els mots de Serra. Joan Amades Gelats i el músic Joan Tomàs Parés, dos altres grans estudiosos del folklore de casa nostra, van recollir part del seu repertori en una “missió” per a l´Obra del Cançoner Català dos anys abans, el 1928. Un estudi atent d´aquest maximitza el valor del substrat casteller de Solivella, perquè resulta un registre històric fefaent que delata cada seqüència de la festa.
Les anomenades “missions” van ser una de les prioritats inicials i principals de l´Obra del Cançoner Català, una iniciativa ingent del mecenes Rafael Patxot Jubert, iniciada el 1921 amb l´aixopluc de l´Orfeó Català i continuada fins l´esclat de la Guerra Civil. A cura, normalment de dues persones, un apuntador i un músic, les “missions” vanresseguir els territoris de parla catalanain situamb el propòsit de salvaguardar diversos gèneres de la cultura popular.
Amades i Tomàs van entrevistar el 12 d´octubre de 1928 a Antoni Capdevila Ferrer, cap-de-colla de la colla dels Triquelis, amb la finalitat de recollir músiques “pròpies de la contrada de la Conca de Barberà”.
Dues d´elles duen títols castellers implícits: “Castell dels Xiquets de Valls” i “Acompanyant als castells”, és clar, respectivament, la versió de Capdevila del toc de castells i del valset per acompanyar un pilar caminant. Les apropiades pel pilar de quatre caminant que Serra va contemplar la vigília de festa major.
Però el suc dels Triquelis no s´acaba aquí. Una tercera, la “Retreta”, avui dia en desús, també està vinculada al fet casteller. Anunciava el plegar veles, la fi de la jornada castellera. Una significació que s´endevina només sentir-la per transportar-nos al món militar; on acometeix la mateixa funció encara avui dia. El toc parteix d´una introducció prou explícita i dóna pas a dues frasses amb variants no menys evidents. Serra va poder escoltar-lo a l´acabar l´actuació castellera la vigília de la festa major.
El relat de Serra del segon dia, el de la diada de festa major, s´enceta amb la matinal, amb els castellers i els grallers deambulant plegats arreu de la població durant les primeres hores del matí per despertar als veïns i advertir-los del procedir dels castellers. Els grallers havien d´interpretar-hi l´ineludible “Toc de matinades”, una de les “diverses tonades” que Joan Amades i Joan Tomàs devien declinar de transcriuredel graller Anton Capdevila el 1928, perquè “ja ens són conegudes”. De fet, sonen molt encara avui dia arreu en aquests instants d´una festa major.
Segons Serra, i tal com sol ocòrrer encara arreu, els castellers van dedicar-se a resseguir unes vivendes determinades,“formando castillos en todas ellas, a todas las casas donde vive una persona investida de autoridad. En todas lucen su destreza, en todas ellas suena la música, ante lo cual, la persona agasajada es costumbre que las obsequie con una torta. / Antes de recibir la ofrenda, consuetudinariamente bailan, al son de la música, una especie de fandango que ha caído bastante en desuso; reciben la ‘coca’, la comen o la reparten a los chiquillos que les rodean, y antes de marchar vuelven a danzar un poco”.
Aquestes línies darreres són genials. D´una banda, aquestes perfomancespersonalitzades rebrosten el rol de cadascú a la comunitat, però alhora els seus mecanismes de cohesió a la rereguarda. Els poderosos, encimbellats a les seves possessions, esperaven (necessitaven) la mirada gelosa, legitimadora i consensuada del poble ras al llarg del calendari, incentivada amb el suborn d´una recompensa material; si no fos així, la seva posició social privilegiada passaria més desapercebuda o perillaria. Per això, consentien que els de baix hi alteressin normes socials. Ocupant espais aliens o públics, amb el pretext d´exhibir-hi expressions festives tradicionals, en una mena de catarsi i de neteja anímica col·lectiva que actuava de vàlvula de control o de descarrega dels conflictes i de les contradiccions socials del dia a dia.
Però de l´altra, que els castellers ballessin “consuetudinariamente […] al son de la música, una especie de fandango” adverteix de la supervivència de quadres de dansa dels balls de valencians, els antecessors dels castells. Dit d´una altra manera, la importància que els Xiquets de Solivella fossin un esgraóintermig que il·lustrala gènesi dels castells, perquèja hi havien incentivat l´apartat de les torretes dels balls de valencians que van donar pas als castells, adoptant fins i tot els seus tocs, com s´ha vist, però sense haver-hi esvanit encara els moviments coreogràfics previs. El que s´ha esbrinat d´aquests quadres de danses, a més, reuneix elements pertanyents a balls de valencians d´altres poblacions que insinuen l´existència d´un corpus col·lectiu.
La situació geogràfica i l´economia de Solivella devien condicionar-ne la vigència. En una població rural, a banda que els esquemes solen ser més inamovibles, el paper del ball de valencians no es limitava a engruixir els seguicis de festa major, com en una ciutat, sinò animar un ventall d´actes rituals, tal com s´ha vist i es continuarà veient.
Una ullada al repertori dels Triquelis també hi confirma la fossilització de parts dansades. Dues de les seves melodies, “El bracet” i “El villano”, són també presents en d´altres valencans documentats. Per omissió, s´ha d´atribuir que els Triquelis les interpretaven a Solivella; en cas contrari, s´hi especifica on les tocaven.
La primera, “El bracet”, de compàs binari, guarda una retirada amb l´extructura homònima d´una amb el mateix nom del ball de valencians d´Arbeca; transcrita pels mateixos Joan Amades i Joan Tomàs a Sant Jaume dels Domenys el 23 d´octubre de 1927 dels grallers locals Els Gonzers, també per a l´Obra del Cançoner Català. I també, amb la part titulada “Colzet” del ball de valencians recollit pels germans Joan i Xavier Gols Soler a Bellmunt del Priorat l´agost del 1932, també per a l´Obra del Cançoner Català.
Sobre “El bracet” cal treure a la palestra que Amades i Tomàs diuen a la memòria de la seva missió a Solivella que van transcriure “l´Alemanya pròpia de diversos pobles dels voltants”, transcripció que no hi apareix, alhora que hi descriuen uns moviments que concorden, entre d´altres, amb els d´“El bracet” d´altres poblacions: ”un ball de festa major, on sols intervenen homes, que, vestits com els ballaires del Ball de Bastons i dividits en dues fileres, van acompanyant les autoritats sempre que surten oficialment durant la Festa, dividits en dues fileres. Es balla amb castanyoles o fent petar els dits, i les seves evolucions són simplícissimes, i consisteixen senzillament en un vaivé del cos lleugerament puntejant els peus, i a canviar-se de lloc tota la filera a la vegada”.
La segona, “El villano”, o “Quan el pare no té pa” com també es coneix a casa nostra, és una dansa cantada, que se sàpiga, d´ençà del segle XVI. La seva popularitat i extensió està més que contrastada. L´eix de la melodia és documentada profusament en llocs inversemblants d´arreu d´Europa i d´Amèrica amb caràcters i funcionalitats diferents. En el seu orígen, pretenia imitar moviments característics d´ambients rústics; d´aquí prové el seu nom. Els balladors s´acompanyaven de cops de mans ràpids i d´altres als peus o al terra, cosa que els obligava a fer contorsions difícils. L´arrelament de danses de saló d´altres èpoques és freqüent en el folklore. Allò pretèrit o pertanyent a estaments superiors ha atret sempre al poble ras. En aquest cas, però, les influències van ser bidireccionals; de baix a dalt i de dalt a baix. La seva incorporació en balls de valencians, almenys, és documentada a Prades i Capafonts.
Després de les matinades, i seguint amb el testimoni de Serra, es va repetir el seguici d´anada a la parròquia de la vigília, ara per assistir a la celebració de l´Ofici de festa major.
A l´Ofici, la celebració religiosa principal, el protocol ja contemplava la intervenció dels castellers i els grallers. Els castellers hi oferien bens en representació dels veïns, en ocasions diners o d´altres dons per a beneficència o per a la parròquia, acompanyats d´una música apropiada, cerimoniosa, interpretada pels grallers; durant l´Adoració, abans que el sacerdot culminés la missa consagrant i mostrant el pa i el vi, els símbols del cos i de la sang de Jesucrist, a la comunitat, després de la proclamació de l´Evangeli, el moment àlgid de la Litúrgia de la Paraula. Tot plegat, com encara ocorreix avui dia arreu i també com sovintejaven balls de valencians d´altres poblacions.
Serra va estar al cas de tot això darrer: “Después de cantado el Evangelio, se abren las puertas de la iglesia de par en par y entran ceremoniosamente los ‘castellers’ a adorar la Vera-Cruz. Van en cuerpo de camisa, con un pañuelo de seda antigua a guisa de banda, y tiran invariablemente cinco céntimos de limosna en la azafata que sostiene un monaguillo. Entre tanto ‘els gralls’ suenan pausadamente una tocata de largo compás muy sentimental. / Verificada la adoración, vuelven a salir otra vez los ‘castellers’ del templo y aguardan fuera de él a que los santos oficios hayan terminado”.
El repertori dels Triquelis també en parla; acull dues melodies per acompassar l´ofrena. Una, el “Toc d´ofertori pels homes”. L´altra, el “Toc d´ofertori per les dones”; aleshores, els torns per sexes encara vigent.
El ritual de l´Adoració, d´altra banda, certifica la fossilització de quadres de dansa de balls de valencians a la vila, doncs, es menciona que els castellers anaven habillats “con un pañuelo de seda antigua a guisa de banda”, una peçade roba ornamental bandejada pels castellers pròpiament dits, per destorbar-los a l´hora de pujar, però característica dels balladors de valencians; descordada, esdevenia una eina imprescindible, entre d´altres, per executar “El villano”, com se sap d´altres poblacions.
El relat de Serra acaba amb el seguici de sortida d´Ofici i l´exhibició del migdia, el clou de la festa, i on primava de nou el repertori casteller. Com arreu encara a les exhibicions castelleres, s´hi devien afrontar les millors construccions a l´abast, que concloïen amb un pilar al balcó: “Salen entonces las autoridades, y los ‘castellers’ les acompañan a la Casa Ayuntamiento y a la rectoría, en cuyo punto del ‘castell’ formando se desprende el ‘aureneta’ o ‘casteller’ más joven que le corona, se entra por el balcón de la rectoría, siguiendo por orden descomponiéndose el castillo, hasta que todos los ‘castellers’ han entrado en la sala rectoral, donde se les obsequia con un refrigerio”.
Per acabar, cal afegir que la desafecció del poble ras, el segment més nombrós de la població, qui consumia e interpretava les manifestacions de carrer, va condicionar la desaparició i la decadència de molts exercicis dels seguicis de festa major i, alhora, la introducció de canvis substancials en les programacions d´aquestes darreres al primer terç del segle XX arreu del país; per l´èxit creixent de les propostes culturals i lúdiques de la burgesia. A Solivella, el debut dels Falcons de la Federació de Joves Cristians de Catalunya el 9 de setembre de 1934 va precipitar la fi de la singular tradició castellera local (o millor dit, va dur-hi una mutació d´aquest neguit universal), perquè es tractava d´uns gimnastes que també van sadollar la dèria dels veïns per les torres humanes, alhora que comptaven amb el vist-i-plau de la gent religiosa i benestant.
