El descarregament del cinc de vuit amb agulla per part dels Castellers de Vilafranca a la Bisbal el passat 15 d’agost ha coincidit amb la divulgació d’una noticia datada al segle XIX i que sembla faci referència a aquesta estructura. Aquesta circumstància ha motivat la ploma de Jaume Grau a escriure al passat numero del 3d8 un article exposant i analitzant la troballa i, de retruc, reflexionant sobre la incorporació de noves estructures a la gamma de castells ja assolits. Dos aspectes, doncs, dels quals hi voldria afegir algunes apreciacions i donar el meu parer sobre ells.
Començant pel primer –el de la pretesa referència antiga reproduïda a l’article- desconec el parer majoritari dels components de la colla vilafranquina per saber si els plauria mes que el cinc amb agulla fos una invenció seva o si, pel contrari, la seva iniciativa es veuria mes reforçada i reconeguda si es demostres que aquesta estructura ja havia estat assolida amb anterioritat.
Sigui com sigui, el primer que hem de fer es analitzar els precedents, ja que n’hi ha uns quants mes a part del rescatat darrerament i que ens ajudaran a esclarir el tema.
El primer de tots –cronològicament parlant- es el que Jaume Grau transcriu de l’obra de Francesc Blasi i Vallespinosa. Aquest industrial vallenc, nascut el 1875, va deixar escrit a la seva obra “Els castells dels Xiquets de Valls” l’any 1934 la següent informació, que copiem sencera per tal de comprovar la seva validesa o si hi ha alguna errada: “Per allà l’any 1884, en unes festes a honor de Sant Úrsula, es feren a Valls el 5 de 9 per la Colla Nova, única vegada que s’ha fet. La Colla Vela feu el 5 de 8 amb dues enxanetes distribuïdes com en dos castells, 3 de 8 i 2 de 8 combinats. Cinc de vuit, amb el pilar de 6 al mig; 4 de 8, aixecat per baix; 3 de 8, aixecat per baix; 4 de 7, aixecat per baix; pilar de 8, amb crosses fins a terços sostinguts per Janillo, i el 2 de 8, el castell mes difícil que s’ha fer fins ara, segons parer de gent entesa.”
D’entrada avui sabem que en aquest text hi han algunes errades totalment comprovades. No situem com a error l’any –fou el 1883 i no el 1884- ja que l’autor es cura en salut dient “per allà el 1884”, però si la colla que va completar l’únic cinc de nou fins llavors, ja que fou la Vella i no pas la Nova. Del cinc de vuit amb dues enxanetes també existeixen informacions que confirmen la veracitat de la informació. Deixant el quatre de vuit aixecat per sota, cal parar atenció amb el 2 de 8, catalogat com el castell mes difícil fet fins llavors, -fins i tot mes que el cinc de nou- quan feia just dos anys la mateixa colla Vella completava el quatre de nou net. Aquest aparent despropòsit ha estat aprofitat pels partidaris en assegurar que es tracta de la torre de vuit neta. No ens embarrancarem a discutir-ho, ara no toca, com diuen, però si que queda clar que algunes informacions donen peu, com a mínim, al debat.
Per acabar amb l’anàlisi d’ aquesta primera referència ens aniria be conèixer una mica el seu informant –ja que Blasi, amb 8 anys el 1883- difícilment pot recollir la seva experiència personal. Efectivament Blasi, reconeix que aquestes informacions les ha rebut de Mossèn Ribas –no pas de Mossen Pau Jove, com recull Grau-, el qual, a la vegada ho havia recollit de “boca de gent entesa i de documents antics” L’al·ludit Mossèn no es cap altre que l’historiador i arqueòleg vallenc Mossèn Eusebi Ribas i Vallespinosa (1874-1959), autor de diversos textos on demostra la seva afició i coneixements dels castells. Com viem Ribas era tan sols un any mes jove que Blasi; per tant cap dels dos copien les gestes viscudes en primera persona, malgrat la seva mes que demostrada afició castellera, si no que ho van fer mitjançant una tercera, amb el perill que acostuma a haver-hi alhora de transcriure dades i dates.
Anem a veure, tot seguit, una segona informació pretèrita del suposat cinc amb agulla.
Aquest cop la referència la traiem d’una novel·la titulada “La Nari”, escrita pel publicista vendrellenc Narcís Bas Socias (1868-1941). L’autor la va publicar al setmanari local “El Baix Penedès” el 24 de juliol del 1926. Ja hem dit que es un relat de ficció, però en ell apareixen una pila de referències castelleres –noms de castellers, tipus de castells, noms de colles, aspectes tècnics, etc, etc.- que demostren que l’autor coneixia amb escreix aquest mon dels castells.
Enmig del relat d’una actuació a la plaça Vella vendrellenca Bas relata: “Mes la colla Vella presenta un admirable ‘cinc de vuit’: una piràmide quadrangular, que al mig portava una ‘agulla’ o pilà des de la base fins a la cúspide.” I, una mica mes endavant, quan es disposa a escriure la èpica de l’aixecament del cinc de nou, aprofita per tornar a descriure el castell en qüestió: “El castell te la figura quadrangular i porta una ‘agulla’ al mig.”
Amb aquestes dues descripcions es fa evident del perill de confondre la rengla del cinc amb l’agulla del quatre. Una confusió que –al nostre entendre- va caure algú dels qui van intervindré en la primera noticia que hem comentat (Blasi, Mn. Ribas o l’anònim casteller). A mes, Narcís Bas, en la seva recreació del cinc de nou mai comenta l’espectacularitat de deixar sol el pilar després de desfer el quatre, confirmant que el castell descrit per dues vegades com a “quadrangular amb agulla al mig” es el cinc.
Finalment, i per confirmar les nostres sospites que el “cinc” ha originat confusió amb el “quatre amb agulla” i, d’aquesta barreja, ha derivat cap a l’aparició de referències del “cinc amb l’agulla” tenim dues informacions mes que creiem definitives.
La primera apareix al “Diario Español” de Tarragona a l’edició del 5 de setembre del 1939, cedida molt amablement pel torrenc David Morla, on es parla dels castells alçats pels Xiquets de Valls a la festa major de Torredembarra d’aquell any 1939: “han tenido una soberbia actuacion, habiendo montado el ‘cuatro de ocho’, el ‘cuatro de siete’ completamente libre de publico, el ‘tres de siete’ montado por abajo y el ‘cinco de siete’ con el pilar de cinco enmedio.”
L’altra també es extreta del mateix “Diario Español” i del mateix any. Es tracta de la crònica dels castells bastits pels Nens del Vendrell durant la festa major de la Bisbal del 1939: “En la plaza de los Martires, los ‘xiquets’ de Vendrell, en colaboracion con los aficionados locales elevaron, entre otros, los siguientes ‘castells’: 5 de base por 7 de altura con pilar de 5 en medio, torre de 6 y pilar de 5.”
Donat que es tracta del mateix mitjà i del mateix any, les dues cròniques podrien correspondre al mateix autor. En ambdós casos tan es pot tractar del cinc de set com del quatre de set amb agulla. Però sembla prou evident que no estem parlant del cinc de set amb agulla, d’això no en queda cap dubte si tenim en compte que la data -1939- es prou propera com per haver quedat record en algun component de –recordem-ho- les dues colles protagonistes: Xiquets a Torredembarra i Nens a la Bisbal.
Per tant, i a la vista de tot l’exposat, som del parer que el cinc amb agulla es un invent que els Castellers de Vilafranca van presentar a plaça per primer cop l’abril del 2008 a la Bisbal del Penedès.
Com ja hem dit a l’inici i a propòsit de la coincidència de la troballa antiga amb l’assoliment del cinc de vuit amb agulla el passat 15 d’agost a la Bisbal, s’ha reobert novament el debat sobre la conveniència que les colles ampliïn el seu repertori amb estructures noves.
Si ens fixem, veurem com les colles vallenques acostumen a anotar-se noves estructures sempre que aquestes tinguin algun referent històric i, per tant, ja s’hagin fet encara que d’això en faci 130 anys. La colla Vella de Valls per exemple, va acceptar de bon grat el “nou de” –assolint-lo de vuit pisos en exclusiva fins avui- per que era una construcció ja referenciada al segle XIX. Semblantment la colla Joves vallenca assoleix el dotze de set a l’Arboç el 2008 després de comprovar com també era un castell documentat en la primer època daurada dels castells.
Però es evident que totes aquestes recuperacions no haurien estat possibles si, abans, els nostres besavis no s’haguessin plantejat innovar. I ho van fer sense cap recança, pensant, a la vegada, que els seus besavis, ho van fer amb estructures noves.
En ple debat sobre la possibilitat que foren els vallencs qui es van inventar els castells fets amb el mateix nombre de components per pis, tot arraconant les construccions piramidals del ball de valencians, la creació de noves estructures passa per la combinació d’una matèria primera com es el pilar. Es pot fer sol, ajuntant dos, o tres o quatre, o combinar-los, o aixecant-los per sota. La creació d’estructures noves no es un fet puntual en un moment concret. Es produeixen en diferents moments de la historia dels castells.
Grau exposa en l’aludit article de la passada setmana que a principis del segle XX la gamma de castells es redueix considerablement durant la decadència dels castells. Doncs, fins i tot en aquesta època els vallencs es van atrevir a completar la torre de sis aixecat per sota l’octubre del 1916 per Santa Úrsula. La decadència, al nostre entendre, va fer baixar el nombre de pisos, però no tan la gamma. Si no es podien fer de nou, doncs de vuit, i si no de set o de sis. A propòsit, cal puntualitzar les dades aportades per Grau referents al quatre de set amb agulla, ja que s’anava fent esporàdicament durant la decadència –el 1909, el 1911 i el 1916, que sapiguem- i que no es va tornar a recuperar fins que la colla Vella el va descarregar a Vilafranca el 1930.
Portar a plaça una estructura nova es com treure al mercat un producte nou, posem per cas una beguda refrescant. El temps i, sobretot els castellers / consumidors, decidiran si el castell / refresc qualla a les places / supermercats. Amb els anys em vist com arrelaven el tres amb agulla, el nou de, o actualment sembla que el “set de”. Però ja es veurà que passa amb la torre aixecada per sota, el sis de o el cinc amb l’agulla. Algú recorda la “Cherry Coke”, el “Tab” o la “Fruitopia”? Refrescos posats al mercat i que no van tenir èxit. La innovació en els castells, tenint en compte la gran quantitat de colles existents, semblen regir-se per uns paràmetres semblants al mercat lliure: la competència provoca la innovació, però el col·lectiu escollirà i decidirà els castells que arrelin dels que no passaran d’una raresa exòtica i puntual.
Per acabar citarem algunes d’aquestes rareses castelleres que no semblen hagin de proliferar al repertori de les colles:
1.- Pilar de sis aixecat per sota. Colla Vella dels Xiquets de Valls -1982
2.- Torre de sis aixecat per sota. Castellers de Montcada – 1993
3.- Sis de set.- Castellers de Vilafranca -1998
4.- Dotze de set – Colla Joves Xiquets de Valls – 2008
5.- Torre de set aixecada per sota – Castellers de Sants -2009
El temps, com tot, posarà les coses al seu lloc.
