Amb les imatges encara recents a la retina del que va passar ahir (diumenge 3 d’octubre del 2010) a la plaça de toros de Tarragona, em disposo a fer un balanç personal del Concurs del 2010.
Verdicràcia
Els Castellers de Vilafranca, una vegada més, van demostrar que es troben a un nivell molt superior al de la resta de colles. En el cas del certamen de la plaça de toros, no és només que ahir els de la camisa verda sumessin el seu cinquè triomf consecutiu, sinó que els vilafranquins s’han adjudicat set de les vuit últimes edicions del Concurs: des del 1996 han guanyat en totes les ocasions excepte l’any 2000, que va vèncer la Colla Vella de Valls
I pel que fa als castells, ahir es va tornara plasmar el que fa ja unes quantes temporades que veiem a les places: els castells penedesencs són els millors, no solament en dificultat tècnica (ahir van fer tres gammes extra), sinó també en qualitat. No és aquest el lloc per aprofundir en les causes que expliquen la supremacia del verds, però nomésen citarem algunes a tall de resum: assaig obsessiu i perfeccionista, mentalitat guanyadora, atracció dels millors castellers d’altres colles, identificació total entre la colla i la comarca de l’Alt Penedès… Tot plegat ha fet que els de Cal Figarot, un cop instal·lats en el primer lloc, no només no l’hagin deixat, sinó que s’hagin esforçat a eixamplar les diferències respecte a les colles perseguidores, tant per mèrits propis com per demèrits aliens. En definitiva, el regnat verd no solament es preveu llarg, sinó que ni a curt ni a mitjà termini no s’albira una alternativa al domini penedesenc. La frase de David Miret un cop acabat el Concurs (“Els nostres castellers no fan vacances per fer castells amb la colla”) explica moltes coses en la seva senzilla concisió.
D’altra banda, és clar que aquesta realitat perjudica l’emoció de la competició: la participació dels verds al certamen tarragoní recorda a la presència del Dream Team de bàsquet als Jocs Olímpics de Barcelona 92: ja se sabia que l’equip de les estrelles de l’NBA guanyaria tots els partits; l’únic al·licient (si d’això se’n pot dir al·licient) era saber per quants punts de diferència perdrien els rivals.
En tot cas, ja se sap que el líder sempre és l’enemic a batre i que, per això, sovint genera reaccions de rebuig (a la graderia van tornar a sentir-se xiulets per a la marea verda i per als crits de “Vilafranca, Vilafranca!”), però a vegades fa la sensació que les crítiques als de la camisa verda són com aquella recriminació infantil dels companys de classe a l’empollon de torn perquè sempre treia excel·lents o com l’esbroncada d’un company de feina que et diu que no treballis tant perquè deixes els altres en evidència.
En fi, és cert que la repetició acaba avorrint, però potser la solució no és que l’empollonafluixi, sinó que els altres estudiïn més.
La precipitació de la Colla Vella
La Colla Vella dels Xiquets de Valls segurament va cometre un error estratègic de precipitació quan, després de la diada de Santa Úrsula de l’any passat, va anunciar alegrement la seva candidatura al Concurs d’enguany. Un entén que una gran diada de Sant Fèlix, una excel·lent Santa Úrsula, la confirmació del viatge a Xangai i la màgia del número 10 (concurs 2010, 10 anys després de l’últim guanyat amb el 3de10) despertessin un sentiment d’eufòria entre els rosats, que es va veure alimentat amb el sonat èxit del 3de9 xinès, però a vegades és contraproduent –encara que perfectament humà— confondre les il·lusions ambles possibilitats reals. I el cas és que la marxa de la temporada, amb el pas ferm dels Castellers de Vilafranca i els dubtes cada cop més freqüents de la Colla Vella, va fer veure aviat que era pràcticament impossible que els penedesencs no es tornessin a emportar el Concurs, i més després del desastrós Sant Fèlix dels rosats.
Ara bé, de la festa major de Vilafranca ençà és de justícia reconèixer que la recuperació dels del Portal Nou ha estat més que notable i que a la plaça de toros van lluitar fins al final. Fins i tot cal admetre que no van tenir sort en els moments més crucials (sobretot en el segon intent de pilar de 8, que van estar a punt de carregar), però com diu l’amic Guillem Bartolí “les places estan plenes de llàstimes” i aquesta vegada li va tocar a la Colla Vella viure la cara més amarga dels castells.
Una Colla Joves de molt de mèrit
Sincerament crec que l’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls va ser d’un mèrit extraordinari. I ho va ser tenint en compte com havia arrencat la temporada la colla del carrer d’en Gassó, els problemes i el desànim que havia arrossegat fins fa pocs dies i els registres estrictament castellers que havia aconseguit fins diumenge. No és per quedar bé, però en la meva última porra abans del Concurs havia pronosticat que la Joves seria tercera. La meva argumentació era la següent: estava convençut que la colla de la camisa vermella podia fer junts el 3 i el 4de9, que ja havia fet per separat aquest any, i que, malgrat la dificultat de l’empresa, també podria fer l’aleta al monstre del 5de9. En aquest sentit, en la mal anomenada lluita per la tercera plaça, els Jóvens tenien l’avantatge de l’experiència: i això vol dir tenir grandíssims castellers que ja saben què vol dir descarregar una supercatedral.
Al final, els vermells van fer exactament això; el que va passar és que jo, personalment, no pensava que a la Colla Vella li sortís una actuació com li va acabar sortint. Ara bé, entenent perfectament l’eufòria de la Colla Joves (me n’alegro especialment, discriminació positiva inclosa, per la seva cap de colla, l’Helena Llagostera), el que ja no em va agradar va ser el posterior festival de botifarres: que una colla celebri explícitament la caiguda d’una rival és una cosa cada cop més freqüent –i quasi acceptada— en un Concurs (és allò de la Davis dels castells), però, a mi, veure una aficionada de la Joves fent a la graderia fins a set botifarres seguides als castellers de la Colla Vella em va fer sentir vergonya aliena. Ja sé que n’hi ha que diuen que les botifarres els agraden, que això fa ambient i caliu… Però, a mi, què volen que els digui!, em fan sentir més aviat pena.
Jove de Tarragona i Capgrossos de Mataró, magnífics
En la lluita per la tercera plaça, em van emocionar les dues primeres rondes amb Joves de Valls, Jove de Tarragona i Capgrossos fent el doblet de 3 i 4de9 (en tot cas, que hi hagi més colles, a part dels Castellers de Vilafranca, que sovintegin el 4de9 és una excel·lent notícia per al món casteller). I escric lluita amb cursiva expressament, perquè per a mi no n’hi va haver tal: de fet, l’objectiu tant dels tarragonins com dels mataronins era aconseguir els objectius que s’havien marcat independentment del lloc que ocuparien a la classificació. En canvi, per a la Joves de Valls la posició final sí que era important.
És veritat, però, que ni la Jove ni els Capgrossos no van poder fer el pas a la gamma extra. En el cas del liles hauria estat molt bonic haver almenys coronat el 5de9 16 anys després del seu primer intent en el mateix escenari, però les possibilitats reals d’èxit dels del Cós del Bou eren mínimes. ¿Vol dir això que van sortir decebuts de plaça? Ben al contrari, perquè ¿com no pot estar un contentíssim després d’haver completat la tercera tripleta de la temporada, d’haver fet la millor campanya de la història, d’haver fet un assaig tan multitudinari com el de divendres passat o d’haver arrossegat més de 700 efectius a plaça? Això últim sol és ja motiu suficient per enorgullir-se’n i constitueix un triomf, com va dir el cap de colla, Jordi Crespo.
En el cas de la colla del Maresme, també m’hauria agradat que per fi se’ls obrissin les portes del Club de la Gamma Extra, i el cert és que les possibilitats de fer la somiada torre de 9 eren més altes: els Capgrossos la porten assajant durant tota la temporada i ja n’havien fet un intent a les Santes. Ara bé, tot i que la temptativa es va mostrar força millorada, la plaça va deixar clar que fer-se soci del Club de la Gamma Extra és més difícil del que sembla. Si més no, els mataronins també van triomfar plantant dos preciosos 3 i 4de9, portant tantes camises fins a Tarragona i mostrant una il·lusió a prova de bomba.
Xiquets del Serrallo: feliç sorpresa
I acabo el meu balanç estrictament casteller comentant l’actuació dels Xiquets del Serrallo, que en termes relatius potser va ser la de més mèrit de totes les colles participants. M’explico: tenint en compte que els del barri mariner venien d’una Santa Tecla molt fluixa i que, al damunt, els va caure el 4de7 amb l’agulla d’entrada, reconec que em temia el pitjor i que no m’esperava gens ni mica l’excel·lent reacció que van tenir a partir d’aleshores: un bon 4de7 amb el pilar en la repetició, un 5de7 molt millorat en comparació amb el del 23 de setembre i un inèdit 3de7 amb l’agulla resolt amb solvència. Certament, vaig tenir la sensació que en poc més d’una setmana m’havien canviat la colla del barri mariner! En tot cas, encara que soni a tòpic, així són els castells. Per això ens agraden.
En un proper apunt m’agradaria comentar els aspectes paracastellers del Concurs.
