Estic convençut que la gran temporada castellera del 2012 es pot superar, i es pot superar globalment, l’any que ve. És cert que el 2013 no és any de Concurs, però la falta d’aquest catalitzador, que té efectes palpables en els registres de les colles, no ha de contrarestar la dinàmica que han assolit moltes colles de vuit i de nou. A més, seria absurd que aixequessin el peu de l’accelerador perquè no hi ha Concurs i desaprofitessin l’impuls interior que han generat. Fins i tot, el fet que no hi hagi Concurs, tenint en compte tota la feina feta el 2012, pot ser un factor positiu, perquè els caps de colla podran planificar la temporada prescindint de les imposicions estratègiques que sempre els suposa el Certamen tarragoní. La propera temporada, com totes, sí que hi tornarà a haver la Diada de Sant Fèlix, un dels factors que ha distorsionat més l’avantguarda castellera el 2012 –penso en la Joves de Valls, que, comptat i debatut, els ha distorsionat en positiu; i en la Jove de Tarragona, que una mica més i el Sant Fèlix 2012 els avorta la millor temporada de la seva història-. Però, cal esperar que l’any que ve l’organització de la gran diada vilafranquina no torni a ser tan nefasta com ho ha estat aquest 2012, malgrat l’Ajuntament de la capital de l’Alt Penedès hagi rebutjat la creació d’un Patronat Casteller i, per tant, la diada continuï depenent del criteri dels “Administradors”. Segur que, ara que la composició del cartell de Sant Fèlix té pinta d’estar oberta cada any, hi haurà algun mecanisme corrector que eviti que l’organització de la diada quedi en mans de neòfits.
Si ens fixem en les colles, el 2013 la Vella té potencial per millorar els registres amb el Cinc de nou del 2012; també en té per fer l’aleta en el Quatre net, recuperar el Pilar de vuit o tenir en cartera el Quatre de nou amb el pilar. En treball, en tècnica i en disseny dels castells la Vella ha millorat des que Manel Urbano és el cap de colla. Aquest any 2012, però, potser encara era una mica aviat per recollir-ne tots els fruits, i caldrà veure si la “revolució” tècnica continua el 2013. Si és així, sens dubte, els rosats tornaran a liderar el món casteller normal, és a dir, sense comptar els Castellers de Vilafranca. El 2013, la Colla Joves pot abundar en el magnífic Cinc de nou que ha descarregat enguany, i ha de poder descarregar el Quatre net; però només l’estabilitat interna determinarà si la colla pot explorar aquests i altres límits en la gamma extra que, per qualitat castellera i camises, té a l’abast. Dic estabilitat interna, perquè en els últims vuit anys li’n compto sis direccions tècniques diferents i cinc caps de colla diferents, que, a més, no sempre han tingut un traspàs de poders plàcid entre ells. L’any que ve, a més, les informacions que arriben de Valls indiquen que Pere Rico no continuarà de cap de colla… Les dues colles grans de Tarragona també tenen, crec, perspectives il•lusionants. Per començar, totes dues han crescut extraordinàriament en massa castellera i això els ha permès, ja enguany, poder assolir els seus grans reptes sense haver de dependre de camises d’altres formacions. Aquest creixement en nombre de castellers és destacable en els Xiquets i extraordinari en la Jove, i és la base on totes dues agrupacions poden fonamentar nous objectius. Els Xiquets de Tarragona, clarament, poden consolidar el domini sobre les estructures bàsiques de nou fins aconseguir-ne un percentatge encara més alt de fiabilitat que els permeti sovintejar-les fora de les diades cabdals. I, això, sense oblidar la feina feta en el Cinc de nou que, enguany, els ha fet somniar per Tots Sants, i que l’any que ve hauria de tornar a ser un revulsiu que els permetés poder tornar-lo a intentar. La Jove, per la seva banda, ja s’ha situat en un nivell superior al de les colles que tenen el Tres i el Quatre de nou com a grans objectius, o objectius a consolidar. Dit d’una manera planera, la Jove, a una distància prudencial, ja fa sentir el seu alè als clatells de les colles de Valls, i ha aconseguit superar, com a mínim en dinàmica castellera, els Capgrossos, i, tot i que pel que suposa em fa una certa angunia dir-ho, els Minyons de Terrassa. La Jove ja és una colla de nou amb tots els ets i uts que això suposa: tenir com a objectiu clar de la temporada la gamma extra. En aquest sentit, el Cinc de nou tornarà a ser a l’agenda del nou cap de colla que rellevi Jordi Sentís, però segurament també la feina feta amb el pilar i el Quatre de vuit amb l’agulla. Als Minyons de Terrassa crec que se’ls gira feina si l’any que ve volen aturar el retrocés evident de les últimes temporades i moure’s amb una certa comoditat en l’elit de colles de gamma extra, com quan al tombant de segle hi van arribar a marcar la pauta. Tenint en compte d’on venen en el món casteller, les últimes temporades han estat francament dolentes pels vallesans. Dels intents frustrats de Tres de deu o Cinc de nou dels dos últims anys no crec que en puguin fer cap lectura positiva, més enllà de constatar que els caldrà fer urgentment alguna cosa si no volen caure al nivell de la Tripleta màgica. Perquè la Torre de nou, que sí que han repetit amb més o menys fortuna des del 2009 i que el 2007 els va servir per “salvar els mobles”, potser més que una il•lusió de futur, ara només és un reflex del potencial extraordinari que havien atresorat els malves. Els Capgrossos de Mataró, com els Minyons, també crec que han perdut aquella dinàmica positiva que ara tenen les dues colles grans de Tarragona i que és imprescindible per créixer. Ja he dit moltes vegades que els Capgrossos es mereixen sempre un excel•lent per haver sabut gestionar, com ho han fet, el moment més dur que pot patir una colla, però ara parlem de potencial casteller de cara a la temporada 2013 i, en aquest aspecte, crec que no bufen vents propicis a Mataró. Amb les baixes de castellers clau que han patit i les que s’han anunciat per l’any que ve, que afecten el tronc de la Torre de nou, sembla que als Capgrossos els caldrà una mica de sort en la renovació, i més quan les dues últimes temporades no han descarregat el seu castell límit! Pels Capgrossos, la temporada 2012 ha estat una mica “l’any de la marmota”. Del bon any que van fer el 2010, amb la Torre descarregada i, crec recordar, 17 castells de 9 completats, han passat a només carregar la Torre i baixar significativament la xifra de tresos i quatres de nou. I també han estat irregulars amb altres construccions bàsiques com el Cinc de vuit, el Pilar o el Quatre de vuit amb l’agulla.
D’aquí per avall, tots reconeixem la lluita dels Castellers de Sants per mantenir els castells de nou i el 5 de 8, com la dels Castellers de Barcelona per recuperar els galons de nou, però crec que, a dia d’avui, d’aquestes colles no en podem esperar una gran progressió ; i per una raó: les camises que porten. Més Barcelona que no pas Sants, per aconseguir els seus castells límit encara se situen, massa sovint, per sota del límit desitjable de castellers a plaça i a l’assaig. Com deia, poder triar i remenar entre un gran estoc de castellers és vital per una colla. Aquest 2012 han experimentat una gran progressió colles com els Castellers de Sabadell, que han assolit completament el Cinc de vuit i la Torre de 8, i que l’any que ve podrien provar el castell de nou; o els de la Vila de Gràcia que, descomptant-los el paperot que han fet al Concurs, sí que han aconseguit altres reptes interessants, com carregar el Cinc de vuit; o els Xiquets de Reus que, després de consolidar el Tres i el Quatre de vuit, enguany s’han apuntat el Cinc de vuit i el Dos de vull descarregats; o els castellers de Lleida, que han refermat la base de vuit. Per sota d’aquestes colles, el podi del Concurs de dissabte, amb els Bordegassos, Sant Cugat i els Xicots, també engresca, així com detalls que han mostrat altres colles com els Castellers de Terrassa i els Nens del Vendrell amb la Torre, els Marrecs amb la Torre i el Tres de vuit, els Sagals amb el Tres i el Quatre… Totes aquestes colles, i alguna més, si saben gestionar la bona campanya 2012, segur que la consolidaran el 2013 i, segurament, la podran superar. Algunes d’aquestes, més que altres, però, també tenen un problema més que evident de nombre de camises.
Com veieu, no he parlat dels Castellers de Vilafranca. No sé que els hagi de passar res de greu el 2013 i, per tant, m’he d’imaginar que continuaran engrandint el mite, demostrant que ja són, amb els registres castellers a la mà, la millor colla castellera de tota la història. És a dir, el sostre casteller tornarà a ser de coler verd i prou. Amb la dinàmica insultant de Torre de vuit neta que duen, i havent descarregat dos Quatre de nou nets consecutius, intueixo que el Tres de deu del 2013 el descarregaran. Diuen que només hi han de fer dues coses: creure-se’l i superar l’angoixa que els provoca –la mateixa que els feia el Quatre net-, i trobar l’alineació perfecte que es pugui aguantar en un reformulat folre i manilles. Per ells, m’imagino, que fins i tot pot ser fàcil. I, a partir d’aquí, a somniar; a veure què s’inventen més o a veure si també descarreguen la Torre de nou sense manilles.
Cal parlar de construccions que han irromput amb força al món casteller: el Nou –que ha fet fortuna de vuit pisos i tres enxanetes-, i el Set –que ha arribat a la seva màxima expressió de nou pisos i amb una enxaneta-. Per començar, he de confessar que no m’agraden els castells amb més d’una enxaneta; és més, crec que s’aparten de la mínima ortodòxia castellera exigible i que suposen una “deriva” – ara que aquesta paraula ha fet tanta fortuna en política-, desconeguda i perillosa. La repetició del mateix nombre de castellers per pis i la configuració d’un o més poms de dalt coronats per la mateixa enxaneta, són dos elements tècnics que, crec, donen carta de naturalesa als castells i, per tant, caldria no reformular-los. Si acceptem la multiplicació del nombre d’enxanetes que poden coronar un castell, acabarem inventar-nos, per exemple, el Dotze –un quatre amb quatre dosos adossats amb quatre enxanetes-, el Sis, -un dos amb dos dosos adossats i dues enxanetes-, el Vuit –un dos amb dos tresos adossats i dues enxanetes-, etc. “Castells” que, alerta, fets de vuit o nou pisos han de ser difícils! Dit això, el Set de nou folrat descarregat amb només una enxaneta pels Castellers de Vilafranca per Tots Sants, em sembla, com diuen ells, un castellàs que, a més, segueix l’ortodòxia. No puc dir el mateix del Nou de vuit amb tres enxanetes. Respecto absolutament les colles que l’han fet així, però per mi és, senzillament, fer-se trampes al solitari. Amb tres enxanetes és un “castell” complicat, no tant com han dit a Valls, i menys de categoria de gamma extra, però complicat. Ara bé, la veritable dimensió d’aquesta construcció crec que no la sabrem fins que una colla no la faci amb només una enxaneta, que pugi i baixi de cada pollegó. Estic molt a favor de la innovació, d’inventar-nos castells, però també que aquests invents segueixin totes les normes de la castellística tradicional.
Arribats a aquest punt, i per acabar, sí que m’agradaria insistir que cal revisar la taula de puntuacions dels castells que s’elabora pel Concurs de Tarragona, i que serveix de referència absoluta al periodisme casteller. I revisar-la deixant de banda els interessos de les colles, que ja sabem que, egoistament, magnifiquen el valor d’un castell quan els interessa. Els responsables de la “Taula de puntuacions” han de parlar directament amb els castellers que tenen experiència en les construccions a valorar; n’hi ha moltíssims que són sincers i capaços de fer-ne una radiografia tècnica absolutament imparcial.
Les estrelles tornaran la temporada 2013!
*fotografia David Oliete.
