El mes d’abril d’enguany es va presentar el llibre Els primers castellers de Joan Climent. Les crítiques que va rebre van ser polaritzades: unes incondicionals, altres totalment negatives. Sembla que hi ha una tendència (que s’ha anomenat “forofisme”) a escriure la història dels castells pensant només en el color de la nostra camisa. Cal que hi hagi diàleg entre les diferents teories, cal evitar que cada colla escrigui una “història feta a mida”. La història és una ciència i com a tal ha de descriure la realitat.
He escollit el títol “Els segons castellers”, perquè considero el món casteller una realitat eminentment col•lectiva. Aquest article té dues parts: primer explicaré breument per què no estic d’acord amb el Joan Climent i després intentaré fer una lectura alternativa als documents més interessants que ha donat a conèixer.
Un dels objectius del Joan Climent és descobrir en quin moment van néixer els castells. En uns articles anteriors creia que era l’any 1812, per la Constitució de Cadis. Ara ho situa a l’any 1813, seguint l’opinió d’Emili Morera. També ho podria datar a l’any 1814, tal com deia Puigjaner. Personalment crec que no trobarà mai una data exacta, perquè els castells no van néixer un dia concret, sinó que són el fruit de molts petits canvis tècnics realitzats per dues colles que competien entre elles.
Bona part del llibre està dedicat a lligar de forma indissoluble els castells amb la política i a jutjar les dues colles vallenques de forma maniquea. Al llarg de la història dels castells trobariem molts esdeveniments que contradiuen aquest punt de vista, però serà suficient recordar-ne dos que surten al mateix llibre: la participació de Salvador Batet (“reialista-absolutista”) a la Milícia Nacional i l’actuació de les dues colles del ball de valencians de Tarragona davant Ferran VII, l’any 1827. La teoria de Climent no pot explicar aquests fets.
Una altra tendència del Joan Climent és a ressaltar la gran diferència entre Salvador i Josep Batet. Repeteix diverses vegades que l’any 1813 el primer estava casat i el segon solter. De fet, el Salvador es va casar als 20 anys i el Josep als 22. A mi em sembla que la diferència no és abismal.
Per a entendre l’origen dels castells, cal saber bé què era el ball de valencians i també la muixeranga valenciana que, a diferència d’aquest, no ha desaparegut mai. Al llibre del Joan Climent hi podem llegir diversos comentaris inexactes i contradictoris sobre el ball de valencians, com ara que “torre” i “castell” són sinònims, que “el sol fet de pujar una persona damunt l’altra ja era fer castells”, que alguns balls de valencians ja havien modificat l’estructura de les seves construccions humanes, que havien arribat a fer construccions de 8 pisos i que “el pilar és l’única figura del ball de valencians que ha perdurat fins avui”, tot i que també hi ha la cita on Rafal Amat explica que el ball de valencians feia la figuereta. Per a saber si els balls de valencians feien construccions més o menys altes, la variable que segueix en Joan Climent és el nombre d’habitants de cada municipi, un criteri fàcil de desqualificar.
També hi ha mancances en conceptes castellers: Les paraules pilar i espadat són gairebé sinònimes, amb la diferència que “pilar” pot tenir el significat de “rengla” d’un castell, però “espadat” no. Per tant el “castell de set espedat” ha de ser el pilar de set, no és “els tres pilars de set” com creu el Joan Climent seguint l’opinió de Jaume Grau. Climent diu que el 4 de 8 “no devia ser factible per manca d’efectius” en el moment en què ja es feien el 3 de 8, el 2 de 8 i el pilar de 7 amb folre.
Climent creu que l’any 1835 es va fer el pilar de 7 net perquè els folres “no existien” i que el 1851 es va fer el 3 de 9 net a Tarragona perquè “la mentalitat de posar un folre a l’estructura no entraria en la ment dels seus dirigents”. En un article publicat a la revista Castells, ja vaig exposar diversos documents d’aquella època que fan referència a castells folrats. Cal observar que els castells es van bastir, aproximadament, seguint el seu ordre de dificultat, fer-los sense folre seria un enorme salt endavant, per després tornar endarrere en posar-hi el folre. Hi ha una frase de Francesc Ballester a la qual no s’ha prestat gaire atenció: “I dit any [1840] es carregà per primera volta, a Valls, el 3 de 8 aguantant les cames dels terços”. És a dir, al principi, els castells de 8 pisos es feien amb folre, fins que es van atrevir a fer-los sense. I la sorpresa va ser que el 3 de 8 es podia fer sense folre amb certa facilitat, però el 2 de 8 net era molt més difícil.
Però criticar és molt fàcil. Cal reconèixer que aquest llibre és el resultat d’anys de recerca en arxius i ens aporta una sèrie de documents que tenen un interès innegable. Ara intentaré fer-ne una lectura crítica, que no sempre coincidirà amb la del Joan Climent. No comentaré la informació referida a la família Batet, que per a mi no té un interès especial, considerant que a Valls hi havia diverses famílies castelleres.
El document més antic del llibre (que Climent ja havia donat a conèixer) és la resposta a una enquesta de l’any 1790, on s’afirma que a les festes de Valls hi participaven diverses danses, entre les quals se cita el ball de valencians. Es tracta d’una de les cites més antigues d’aquest ball a Valls. El Joan Climent interpreta que aquest ball “devia ser forà”; potser té raó, però ens hauria de donar algun argument per a justificar aquesta opinió.
Un dels documents més interessants del llibre és una carta de l’any 1844 en la qual Josep Batet reclama el pagament d’una actuació al Catllar. Aquest document demostra de forma irrefutable que, en aquell moment, el Josep Batet era el cap de colla dels menestrals. De fet, és l’única prova que en tenim, a part del seu àlias “el casteller” (Climent li dóna molta importància) i dels testimonis recollits per Ballester (Climent no els dóna gens de valor).
Un altre document, del 1848, registra l’autorització a “Agustin Domingo y Fernando Casas” per a fer castells. Climent interpreta que “En aquest document inèdit es manifesta clarament els permisos que es necessitaven per sortir de casa durant la guerra i, per tant, demostrava que es van fer castells per la festa major. L’autorització va ser per anar a assajar”. Ara bé, si això hagués sigut realment així, s’haurien fet permisos cada setmana i per a un nombre més elevat de persones (ja es feien castells de vuit). Però el fet és que només tenim un paper, i resuta contradictori el fet que s’autoritza a dues persones que no eren familiars entre elles. Hi ha un detall que pot ser revelador: un és pagès i l’altre menestral. Una possible lectura seria que es tractava dels dos caps de colla, que reben l’autorització per a realitzar una actuació. El principal obstacle per a aquesta interpretació és que l’únic Fernando Casas que hi ha al padró municipal de Valls de l’any 1844 té 11 anys, i el 1848 només en tindria 15.
Un altre document interessant és un rebut de l’any 1850, per una actuació a Vilanova, que signa un tal Francisco Montserrat. Al padró de Valls de 1844 hi ha 5 persones amb aquest nom i cognom, que tenien 22, 19, 17, 13 i 4 anys (caldria sumar-hi els 6 anys que van de 1844 al 1850). Si el que va signar el rebut era un d’aquests vallencs, seria el cap de colla (no sabem de quina). Però també podria ser un vilanoví, en aquest cas es tractaria d’un afeccionat als castells, vinculat a una colla vallenca i que feia d’intermediari entre aquesta i l’ajuntament.
He deixat per al final les notícies sobre grallers: Isidre Borrell (que va tocar l’any 1815), Ventura Borrell (1846) i Joan Batet Galofré (1895-1915). Els dos primers no són citats per Blai Fontanals a Nosaltres els grallers, el llibre de referència sobre gralles. Pere Coll Güell era un graller de Sant Vicenç de Calders nascut el 1819; hom creu que el seu pare també tocava la gralla, però no és segur. L’actuació més antiga atribuïda a un graller fou l’any 1784, quan el Josep Narons del Vendrell, va “donar les matinades”, però no sabem amb quin instrument. De fet, les notícies més antigues en què trobem la paraula gralla són dels anys 1805 i 1807. Podem concloure, per tant, que l’actuació de Josep Borrell, l’any 1815 és, ara mateix, l’actuació d’un graller identificat més antiga documentada.
Segons el Joan Climent, el Joan Batet Galofré va deixar de Valls l’any 1905 junt amb el seu fill Joan Batet Tondo. El llibre de Fontanats cita un tal Joan Batet “graller dubtós de Sabadell”, que segons Marta Ibáñez, va acompanyar els gegants els anys 1922 i 1926. La documentació es pot consultar a l’Arxiu Històric de Sabadell (expedients 112 de l’any 1922 i 79 del 1926). El padró d’habitants de l’any 1924 domicilia Joan Batet Tondo, nascut a Valls, a la Torre de l’Albert, a les afores de Sabadell, junt amb la seva esposa Teresa Plana i cinc fills (Francesc, Josep, Ramon, Antoni i Montserrat). No hi hem trobat el pare Joan Batet Galofré, però tenim una pista: el Francesc Batet Plana va néixer a Terrassa l’any 1905, fet que indica on vivia la seva mare en aquell moment. Si algú vol saber on va viure el seu avi, ha de buscar a Terrassa.
Aquest últim paràgraf ja no és resum ni crítica del llibre de Joan Climent, me’l podia haver estalviat, però com va dir Sabaté Mill, “la golafreria de l’erudició històrica és insaciable”. La única excusa que tinc és que així es demostra la veracitat i utilitat dels documents que hi ha.
Resumint la meva opinió sobre el llibre: Estic en total desacord amb la hipòtesi i el mètode del Joan Climent, però cal valorar el temps i l’esforç esmerçats. És innegable que ha trobat diversos documents interessants. Acabo amb un prec a tots els que escrivim sobre la història dels castells: hem de fer un esforç d’objectivitat i rigor, per a evitar el desprestigi d’aquesta matèria i del món casteller en general.
