D’acord. La frase del títol és força cursi, però és la sensació amb què vaig deixar la Plaça del Blat el dia 24. I és que l’actuació de Sant Joan va ser d’aquelles paradigmàtiques, de manual, autènticament made in Valls. Es van veure grans castells que, en línies generals, es van suar fins al límit. La Colla Joves va fer una demostració d’orgull que va sorprendre a més d’un (m’incloc en aquest grup). La Colla Vella va reaccionar de manera magistral després de la caiguda inicial. I per si tot això fos poc, la petita picabaralla entre les dues colles va donar encara més ingredients a una actuació ja prou suculent per ella mateixa.
Si tots aquests elements van configurar un marc impressionant, els petits detalls van fer que la diada fos encara més atractiva, gairebé magnètica, d’aquelles que se’t queden clavades a la memòria. En primer lloc el quint funambulista del tres de nou amb folre de la Vella. Mare de Déu senyor! El que va fer aquell xiquet és simplement impressionant: aguantar durant uns instants un castell de nou gairebé sencer amb només una cama. Només de tornar-hi a pensar ja se’m posa la pell de gallina.
També va ser espectacular l’expressió d’alguns dels castellers de tronc. A plaça ja em vaig fixar amb el terç calb de la Colla Joves (malauradament, no sé com es diu) en el tres de nou amb folre. I després a casa ho vaig comprovar amb una seqüència fotogràfica. És impressionant veure com va esbufegant de manera seqüencial durant la descarregada. Cada cinc segons li canvia el rostre, i passa d’una vermellor més intensa que la camisa a una calma tensa amb les dents apretades. Repeteix aquestes dues cares cinc o sis vegades mentre baixa tot el tronc.
Igualment heroica era l’expressió del segon que donava l’esquena a la plaça en el dos de vuit amb folre de la Colla Joves. Tinc fixada a la retina la imatge d’ell estès damunt del folre, completament blanc, exhaust, i com era animat i felicitat pels seus companys.
Déu n’hi do també la seqüència dels guàrdies municipals intentant posar pau enmig del tumult. Com ens va explica el Guille a Tarragona Ràdio, l’escena semblava extreta d’una pel•lícula de Berlanga. Què haguessin fet aquells homes si de les empentes s’hagués passat a les mans? Continuar tocant el xiulet? Per cert, que a conseqüència d’aquesta petita tangana a la tarda vaig rebre via SMS una interessant proposta de titular per al diari: “Valls de bastons”. La frase és força ocurrent però vaig acabar desestimant-la, i la veritat, és que ara em penedeixo de no haver-la colat a la peça destacada de la primera plana.
I és que algun dia ens podrien proposar fer la contracrònica de com es va escriure la crònica. Com a mínim en el meu cas va ser duríssim. Era la primera vegada que em tocava explicar per escrit una gran diada vallenca i tot plegat se’m va fer una muntanya. Busca el titular, compensa l’entradeta, escull les fotos, pensa si li dones molta importància a la picabaralla… l’única alegria va ser quan la fotògrafa, la Judit Fernández, em va explicar que havia enganxat força bé el joc d’equilibris del quint al tres de nou amb folre. “Perfecte! Ja tenim portada”, vaig pensar.
I després, al vespre, vaig intentar pensar perquè l’actuació de Sant Joan de Valls era tan i tan diferent a la que estava veient de Tarragona. D’acord una altra vegada. És una pregunta massa ingènua.
