La diada era previst que comencés a les dotze del migdia. I a Mataró solen ser puntuals. L’hora de sortida de Tarragona havia de ser les deu del matí. I ho va ser (amb uns minutets de retard). El cotxe que enfilava l’autopista cap a la Diada de Santes havia d’aturar-se a mig camí, a Vilanova, per recollir un dels il·lustres de les cròniques castelleres: en Xavier Brotons. En Joan Borràs, en Joan Ramon Ocaña i en Guillermo Soler (propietari i conductor del cotxe) completaven la colleta que, il·lusionada, feia camí cap al nord.
El matí prometia calor. I en va fer. Algú esmentava en el trajecte de retorn a Tarragona que tot plegat s’havia convertit en un “viatge infernal”, sobretot per les dimensions del cotxe i per la intensa calor que no va cessar en tota la jornada.
Mataró és una ciutat especial. Recorda molt Reus. Ciutats mitjanes, de dimensions semblants, amb un centre històric endreçat i consagrat al comerç. Amb una estructura social semblant i un tarannà ciutadà molt similar: un teixit associatiu potent i molt poc amic de dirigismes institucionals.
En aquest teixit hi sobresurten, des de fa pocs anys, uns Capgrossos de Mataró que van confirmar les expectatives de puntualitat en la diada de diumenge. Mentre la colleta procedent de Tarragona aparcava al carrer Sant Joaquim, just davant d’una seu d’Iniciatva per Catalunya que anunciava gairebé un mes de “tancat per vacances” (la política fa vacances?), per la plaça de les Tereses es veien camises verdes atrafegades que arribaven amb cert retard a l’espera dels seus companys vilafranquins ja instal·lats i recomptant efectius a plaça. Al carrer de Santa Teresa la comitiva meridional s’aturava al bar Can Xavi a fer un beure i a reposar forces. Les gralles d’entrada a plaça sonaven fort i calia espavilar-se si es volia veure el primer castell.
La plaça de Santa Anna feia molta patxoca. És curiós com ha arrelat la festa castellera a Mataró. Malgrat la calor, calia fer gairebé malabarismes per evitar cotxets de nens, gitanos que venien globus i “papes” joves amb nen al coll. La zona d’ombra era la més plena (beneïts plataners!). El gegant robafaves i tota la seva colla s’ho miraven des de la porta de l’església de Santa Anna. La botiga d’articles de marxandatge dels Capgrossos va ser un no parar de fer calaix durant tota la diada: segur que van fer la meitat d’ingressos de tot l’any!
La diada va ser agraïda. Res de castells desmuntats i proves alentidores (bé, només una prova). Però Capgrossos, Vilafranca i Lleida sabien molt bé què havien anat a fer. La bona feina a plaça dels castellers va mantenir tothom als seus llocs. Castells de nou dels locals i dels verds i bons castells de set dels lleidatans. I el públic que aplaudia amb satisfacció i agraïment per la frescor que transmetien els castellers malgrat l’infern en què s’havia convertit Santa Anna.
Algú al bell mig de la plaça notava molta escalfor al cap i demanava més cervesa. El refresc en qüestió animava la llengua i la conversa no s’aturava. Que si el tres de nou amb folre dels mataronins semblava dels de la Vella (defensat a ultrança), que si el quatre semblava que no havia de caure… El bon ritme de la diada ens havia dut pràcticament a les dues del migdia. Després d’unes quantes aigües fresquetes i moltes fotos de l’actuació, arribava un pilar de Vilafranca que queia abans de coronar-se. Lapsus del comentarista de plaça, que primer el va donar com a carregat i després rectificava. No passa res. Ningú xiula. No hi havia castellers d’aquells tan exigents i perfectes que mai s’equivoquen.
La diada s’anava morint. Però abans els Capgrossos homenatjaven la seva canalla fent una dansa gairebé tribal amb tots els menuts a coll. Una estampa d’aquelles que posen el somrís a la boca.
Encaixades i abraçades evidenciaven la satisfacció als tres rotlles de castellers. Havia estat una diada de treure’s el barret (no gaire que el sol seguia cruel amb la seva sentència). Poc a poc, el retrobament de la gent de Tarragona amb els amfitrions mataronins anava portant cap al pati proper on es feia un dinar multitudinari i, com gairebé sempre, amb un ambient excepcional. Hi havia l’alcalde de Mataró. Feia temps que la colla local se les tenia amb l’alcalde. Però es veu que ha canviat i aquest és més amant dels castells. També com gairebé sempre, l’organització del dinar va ser un exemple de bona feina dels Capgrossos. Tothom dinava a l’hora i el menjar era molt bo (l’amanida d’arròs, el fricandó i el gelat, amb el vinet, cafè i puret a què convida un dels amfitrions, és medecina celestial!). Els nanos més petits ja s’aixecaven abans d’acabar i assajaven el número de “full monty” que tenien preparat. Abans, però, calia escoltar uns parlaments que van posar la pell de gallina. El president de la colla lliurava a l’excap de colla dels Castellers de Vilafranca, El Melilla, un obsequi per a la seva colla. I aquest responia amb una arenga que feia aixecar tothom a brindar amb cava. I el cap de colla, en Xevi Castellví, ho acabava d’arrodonir amb una altra arenga que feia esclatar la gernació que l’escoltava en un atac d’autoestima incontrolat.
La comitiva tarragonina tenia tard. Calia “picar” planes al diari i el camí era un pèl llarg. Retorn infernal (no serà tant) i, un cop més, satisfacció i alegria en uns rostres torrats pel sol que començaven a buscar el perquè d’un dia tan especial.
