El balanç a la plaça aquest any torna a ser positiu en quantitat i en qualitat: més gammes extres, més colles que en fan, castells nets i un castell insòlit.
Més enllà de la plaça, al món casteller, la temporada acaba amb sensació de crisi per la convocatòria d’eleccions anticipades a la Junta de la Coordinadora i, sobretot, pel desencontre entre els Castellers de Vilafranca i la resta de colles en temes com la prevenció i la seguretat o, més ben dit, el protagonisme en els avanços que s’hi puguin fer.
La polèmica pot semblar només de despatxos i que no contamina la bona entesa entre colles. Fins i tot algú pot considerar que és bona per incentivar la rivalitat. En mig d ‘ella, s’han barrejat amenaces de “potser no vindràs més a la meva diada”, amb copets a l’espatlla del tipus “encara que votem en contra vindrem igualment a fer-vos pinya per Sant Fèlix” . Als interessos concrets de colla, s’han afegit errors personals i col·lectius que costen de reconèixer quan fer-ho s’interpreta com donar la raó al rival etern que, per principis, “no la pot tenir”. Sigui com sigui, i amb l’ànim que la crisi sigui un refredat de tardor que s’acabi de curar amb l’obligada hibernació, el món casteller viu una oportunitat de canvi que no es pot deixar passar per polèmiques tribals o estratègies de campanar.
Lluny dels tòpics, el món casteller ha de superar algunes limitacions d’allò que és només local, perquè té al davant reptes globals que condicionen el seu futur. Els canvis són necessaris perquè no suposen adulterar les essències sinó que proposen estendre-les i enriquir-les.
La vivacitat dels castells del segle XXI ve donada per uns seguit de singularitats que no són coincidents amb la resta de manifestacions que venen de la tradició i s’emmarquen en la festa: rivalitat, novetat, superació, final incert, espectacle de masses, valors universals i exportables …són propietats que no es troben en la resta de l’anomenada cultura popular.
Tots aquests elements tenen en el públic, aficionats i admiradors, i també descobridors que s’hi poden anar convertint, la seva principal raó. Cap colla actua per satisfer -se a ella mateixa; s’alcen castells per admirar als propis i als aliens, a la gent del poble i als de fora, i contra més gent admiri millor. El públic casteller ja no és només el que va a la plaça i molt menys el que s’acosta a fer pinya; ho és també el que ho segueix a la ràdio, el que llegirà la premsa o el que ho veu a la televisió. Les colles ho saben i ja no confien en l’aficionat local per reforçar la pinya, sinó en l’ intercanvi d’ efectius amb les colles convidades o en les colles més amigues a qui camuflen sota una samarreta del color de la camisa oficial. Sense renunciar a cap simbolisme, el públic ja no fa pinya física a la colla local sinó que, a la plaça o des de casa, fa una pinya genèrica al fenomen casteller en una audiència global.
Aquest any s’ha començat a parlar també del públic. Se n’està parlant, per exemple, en un possible estudi de la Coordinadora sobre perfil i motivacions dels espectadors o se’n va parlar amb resultats força bons per dinamitzar el ritme del concurs de Tarragona.
I se’n parla quan, les colles, la Coordinadora, els programadors de TV3 o els patrocinadors es plantegen quin seguiment mediàtic ha de tenir l’activitat castellera perquè creixi l’interès, perquè les places i els locals d’assaig estiguin més plens, és a dir per captar nous aficionats, és a dir perquè el públic s’ampliï, és a dir perquè els castells arribin i agradin no només a la gent de sempre, sinó a molta més gent, a gent nova, que és la gent que també garantirà que se segueixin fent castells, a casa i a molts més llocs, ara i per molts més anys.
Sobre la taula hi ha diverses propostes per debatre sense embuts com ha de ser el món casteller del segle XXI . Totes són lloables, menys aquelles –que també n’hi ha- que només accepten “deixar-ho tot tal com està”, és a dir que neguen la força del canvi sense cap argument alternatiu. I aquest any 2008 ha estat bo en propostes de futur, totes són obertes i per tant susceptibles a millorar-se amb aportacions que enriqueixin, si se sap deixar de banda les enveges, les venjances o les petiteses localistes :
• La internacionalització dels castells n’és una i molt important. Més si prospera la creació d’una fundació en la que s’integrin totes les colles que vulguin participar-hi , més enllà de la iniciativa magnífica que han liderat els Castellers de Vilafranca.
• La redefinició del Concurs de Tarragona per convertir-lo en el gran referent organitzatiu i valoratiu del món casteller. Des de la possibilitat de convertir el concurs en una celebració anual, fins la raonada i valenta invitació d’en Carles Feiner a que els Minyons de Terrassa s’hi impliquin amb totes les conseqüències.
• Els avenços en prevenció i seguretat, amb l’arribada del casc dels dosos és un altre element de novetat i progrés. És per això que aquests temes s’han de tractar amb unitat i rigor i ningú n’ha de fer una qüestió de lluïment particular. Si una colla té un metge o una comissió que va “tres passes per endavant” de les comissions mèdiques generals, el millor que pot i ha de fer és integrar tanta eficàcia allà on se’n puguin beneficiar totes les colles, no només una.
• L’ interès dels mitjans i, particularment, de la televisió pública catalana per acostar els castells al conjunt del país. Hi ha una voluntat decidida d’arribar a aquest nou públic que admira des de la bellesa plàstica a l’emoció del risc i la rivalitat, des dels sentiment d’identitat i pertinença als valors més solidaris i universals. I aquesta aposta necessita la implicació unitària de les colles.
Redefinir la Coordinadora, donar-li poder i autoritat perquè la seva acció amplifiqui totes les iniciatives d’interès comú pel món casteller, és una necessitat urgent encara que –tampoc cal exagerar- no la única. En tot cas és important. Voler -se quedar al marge, de la Coordinadora i dels altres debats globals, és negar el futur a un món casteller ple de reptes i de possibilitats.
Article publicat a la Revista Castells de desembre de 2008
