En una columna que em va encarregar la temporada 2006 el periodista i divulgador casteller Xavier Brotons pel Diari de Tarragona, vaig tenir l’espai just per apuntar la idea que calia adequar les diades castelleres al S.XXI, reprogramant-les en horaris, escenaris, i potser més coses. Més endavant, en un comentari d’opinió del casteller dels Castellers de Vilafranca, Joan Badell, per a l’informatiu casteller “3 Rondes” de Catalunya Informació, me’n vaig adonar que, entre els que van a plaça amb camisa i faixa, és a dir, sortint del món estrictament periodístic, la idea també era present. Ara, gràcies a les possibilitats d’espai d’aquest Bloc del WEB CASTELLER, intentaré explicar què penso de com haurien de ser avui en dia les diades i tot l’entrellat que les fa possibles.
Efectivament, el món casteller ha deixat enrera aquella explosió formidable d’il·lusió, ganes i capacitat –l’anomenat “boom casteller”-, que es va gestar als vuitanta i que va eclosionar a la dècada dels noranta. Això és una evidència. Si voleu podríem discutir si som en una època de crisi, si el que passa és que el boom dels noranta era artificial i induït pels mitjans de comunicació i ara hem tornat a la normalitat, si el mon casteller s’ha ressituat dins l’èxit o, fins i tot, si el boom continua en una altra dimensió. Però, en qualsevol cas, segurament ens podríem posar d’acord a concloure que es respira una certa “mandra castellera”. Mandra a l’hora d’assistir amb assiduïtat a tots els assaigs, mandra d’anar a les sortides menys importants, mandra d’anar a sortides i assaigs quan hi ha futbol per la tele, o d’altres esdeveniments lúdics o festius coincidents… Mandra l’estiu d’enfaixar-se i suar a les places calentes dels nostres pobles quan tothom és a mar refrescant-se; mandra per no poder sortir les nits del dissabte fins massa tard perquè a l’endemà hi ha sortida; i mandra de triar l’activitat castellera com activitat de lleure quan tens a l’abast diversions i afeccions que t’exigeixen molt de menys sacrifici…
Mandra: la generació castellera del boom s’ha fet gran i, en moltíssims casos, ja ha completat el seu cicle. Els castellers que van entrar a les colles amb el boom dels noranta ja tenen deu o quinze anys més; molts s’han casat, tenen fills, hipoteca i préstecs, i la vida els ha posat davant perspectives i necessitats diferents. I la generació que ara n’hauria d’agafar el relleu, com deia, té accés a afeccions més fàcils de practicar i, especialment, consumir i, també és cert, ja no ensopega constantment amb portades reclam de diaris, ni titulars d’entrada als telenotícies o informatius radiofònics que destaquen els castells. És a dir, ja no rep amb la magnitud dels noranta el tam-tam de la “Bíblia mediàtica” que aleshores podia predicar, molt més que no pas ara, les excel·lències castelleres. Per tant, tenim els “vells” cansats i els “joves” que practiquen l’ateisme, o en el millor dels casos, l’agnosticisme casteller. En aquest sentit, és cert que ja s’ha assolit gairebé tot i que cada cop és fa més difícil titular “La millor diada castellera de la història….”, “Per primera vegada des del S.XIX….”, etc. Però, com diu el Guillem Bartolí, ex Cap de Colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, “…les coses són com són, no com s’agradaria que fossin!”. Així doncs, cal que tots plegats ens repensem una mica on som i cap a on anem, i si volem que continuïn sovintejant els castells de 8 i de 9 a la majoria de les diades. Que els grans castells –que són els que enganxen-, no haguem d’esperar a les grans diades del calendari per veure’ls, i que els dirigents de les colles no hagin d’anar tan al darrere dels castellers perquè compleixin cada diumenge.
Cal dir, això sí, que una bona part de les colles, no totes, ja s’han espavilat per oferir als seus castellers i seguidors quelcom més que sacrificis castellers. Avui en dia, la gran majoria disposen d’un local social on, a banda de l’activitat castellera bàsica, també s’hi programen conferències, s’hi fan celebracions diverses, esdevenen un punt de trobada per veure-hi el futbol, s’hi imparteixen cursets d’informàtica, s’hi organitzen activitats relacionades amb les festes locals de cada poble o ciutat, hi tenen cabuda seccions com ara de futbol sala, bàsquet, gastronòmica, excursionista, etc. És a dir, que hi ha colles que ja han entès que, si volen mantenir la seva massa social, han de diversificar l’oferta. També cal dir que cada colla ja mira de programar els diversos assaigs a les hores més adequades per a la majoria dels castellers –més aviat entre setmana, més tard els divendres, en horari “d’extraescolars” per a la canalla…-. Doncs, què falla, què provoca mandra a banda dels anys d’activitat, potser a les colles els falta capacitat de persuasió? De fet, actualment, davant qualsevol problema és planteja una solució fruit d’una aportació multidisciplinar. Això vol dir que, si un problema el provoquen diversos factors, hem de mirar de buscar solucions per a cadascun d’aquests factors. No hi ha una solució única i universal, com podria ser l’aspirina pel mal de cap. En el cas dels castells, doncs, si a la generació actual de joves els costa entrar a les colles, doncs associem a les colles el que agradi als joves que no veuen amb mals ulls els castells –noves tecnologies, musica, esports de carrer…-. Si hi ha factors dissuassoris pels joves, com haver de matinar els diumenges, doncs que no hagin de matinar i puguin sortir els dissabtes. Si les colles volen comptar no només amb individus sinó amb famílies senceres, que siguin conscients que l’ambient, l’oferta lúdica i els horaris s’han d’adequar a la disponibilitat i els gustos d’una família. Si també volen fidelitzar individus sense la seva família, doncs que aquests castellers no hagin de sacrificar sistemàticament les activitats normals familiars pels castells perquè, llavors, tard o d’hora se’n cansaran d’haver de lluitar constantment amb la família… I, a partir d’aquí, que cadascú s’escarrassi a trobar la recepta màgica que permeti a la seva colla mantenir el nivell o poder actuar amb un mínim de dignitat. Ara bé, estem parlant de castells, oi? Per tant, es tracta de fer castells a plaça. Doncs mirem, també, on els fem i, el que és més important, quan i com els fem.
Recuperem, doncs, la idea inicial que cal adequar les diades al ritme de vida del S.XXI. Per què la gran majoria de les diades castelleres estan programades pel diumenge al migdia? Si en l’àmbit mediterrani on vivim el bon temps va del maig fins el setembre i és aquest període el que concentra el gruix de les diades, a ningú no se li acut de buscar un altre horari que no coincideixi amb l’anar a la platja, anar a fer la passejadeta o el vermut o, simplement, dormir per recuperar el cansament acumulat de tota la setmana o el puntual del dissabte a la nit? Per què no programem les diades pel dissabte a la tarda? És un dia i una hora amb molts menys compromisos per a tothom i, en conseqüència, també és un horari molt més adequat pel públic en general. Tants castellers hi ha que treballen al comerç i que els dissabtes a la tarda no poden anar als castells? I els diumenges, que no hi ha gent que també treballa a l’hostaleria, per exemple? Evidentment, d’aquesta reprogramació en poden quedar excloses les grans diades. Les de Sant Fèlix, la Bisbal o Santa Úrsula -i unes quantes més-, no cal tocar-les de lloc, perquè formen part dels grans esdeveniments de la temporada que tothom fa mans i mànigues per no perdre-se’ls. Em refereixo a les diades més de segon ordre i, no cal dir-ho, aquelles que són, clarament, un insult a l’activitat castellera. D’aquestes últimes en recordo, per exemple, una que va haver de patir la Colla Vella la temporada passada a Cerdanyola del Vallès, el dia del debut de l’Ito. L’actuació es va endarrerir perquè va haver d’esperar que passés el cercavila i, al final, es va fer en una mena de rotonda, sense públic i amb un entorn urbanístic francament lamentable. Recordo, també de la Vella, una actuació de fa un parell d’anys a Esparreguera al costat de la colla local i, em sembla, de la Jove de Tarragona. En aquella ocasió era un dissabte a la tarda, amb molt de caliu de públic, bons castells –4/8a de la Vella-, i les pinyes de les colles que feien goig. Aquesta actuació va contrastar, clarament, amb una altra un diumenge al matí, en el mateix poble, amb els Castellers de Vilafranca i la Joves de Valls, com a colles convidades. Vilafranca hi va fer el primer castell de nou que es veia a la temporada, i a la Joves hi debutava el Salvador Ramon de Cap de Colla després de la sortida atípica del càrrec del Sisco Sánchez. Com podeu veure, hi havia al·licients perquè la plaça estès a vessar. Doncs no. Allò semblava un desert. Per a qui van fer castells de vuit i de nou? Per a ningú. I a més, tant la Joves com Vilafranca anaven justos d’efectius pels castells que hi volien fer. Hi ha més casos, certament no tan gruixuts com el de Cerdanyola, d’actuacions programades pel diumenge al migdia que no acaben de rutllar. A Granollers, amb la colla local en progressió ascendent i sempre amb dues colles punteres al costat –Vilafranca, els Minyons o Mataró-, la Porxada tampoc no ofereix una gran imatge. També és el cas de Vic, Reus o de tantes altres. I que no valgui d’excusa dir que els Ajuntaments són els que contracten i fixen els horaris. Si ara és així, doncs que les coses canviïn; que les colles negociïn les seves condicions, com negocien el que volen cobrar i, si no els surt a compte, no accepten l’actuació.
Un altre fet a millorar és el ritme de les actuacions. O reduïm el nombre de colles a cada actuació, o aconseguim muntar les pinyes amb més solvència, o bastim els castells alhora, com es feia sovint al S.XIX. El que no pot ser és que una actuació tipus hagi de durar dues hores o més. Com volem tenir públic un diumenge al migdia, moltes vegades en places sense tradició, tanta estona a peu dret aguantant la solellada i les estones i estones mortes entre castell i castell? Això és impropi dels espectacles contemporanis: un programa de televisió sense ritme, qui el veurà, i quan durarà a la graella? Un partit de futbol sense ritme, qui el gaudirà? Un concert de rock on, entre tema i tema, els músics marxin 10 minuts a fer la cervesa, no acabaria en batalla campal? No calen més exemples.
Ah!, i després hi ha el tema dels escenaris o places on es fan els castells. Per exemple, a Reus no hi ha cap plaça més adequada per fer-ne que la del Mercadal, una veritable esplanada on els troncs no tenen cap referència a prop i on és pràcticament impossible que s’hi percebi el caliu del públic? Hi recordo un any, crec que el 1999, una actuació –en aquell cas sortosament dissabte a la tarda-, amb els Bordegassos de Vilanova i els Castellers de Vilafranca. Totes dues colles van haver de traslladar les pinyes a davant la façana de l’Ajuntament per bastir el pilar de set folrat tenint una referència física propera. Tampoc no era el millor escenari que tenien a Valls l’antiga Plaça del Pati. Recordo com la màxima preocupació del terç del pilar se set dels Bordegassos era trobar un arbre o un fanal que li anés bé per clavar-hi la mirada mentre es bastia l’espadat. És clar, si totes aquestes places s’omplissin de gom a gom, seria una altre cosa, però no és el cas…
És cert que els castells són una activitat amateur, fruit de la bona voluntat de moltes persones i que, com en totes les coses, qui fa el que pot no està obligat a més. Però, fer per fer, més val triar les opcions més vàlides i més rendibles. Posem-nos les piles, i si cal encarregar entre tots a professionals un estudi i un posterior pla de viabilitat castellera, doncs l’encarreguem. Si la Coordinadora de Colles Castelleres ha fet seu l’impuls del casc casteller, que busqui els mitjans perquè les colles puguin saber com han de fer les coses per aconseguir els nivells màxims de rendibilitat.
