Entenem per “castells polèmics” els que generen un debat sobre la seva validesa, és a dir, sobre si han estat o no carregats o si han estat o no descarregats. Això en les diades castelleres. En el Concurs de Castells de Tarragona, l’àmbit de debat pot ser molt més extens, perquè la normativa de l’esdeveniment és complexa i exigent. En aquest cas, però, la polèmica només té sentit quan una hipotètica incorrecció no s’ha percebut visualment amb claredat. Certament, que hi hagi aquest debat és enriquidor, perquè fomenta la vitalitat del Món Casteller. Però també és estèril, perquè generalment no condueix a una conclusió de consens.
D’aquesta temporada em venen ara al cap quatre construccions que han estat envoltades d’una certa polèmica sobre la seva validesa: el pilar de 6 dels Castellers de Lleida a Reus, el 3 de 9 dels Xiquets de Tarragona a la Plaça de la Font, el 5 de 8 de la Jove de Tarragona a la mateixa plaça –en menor mesura-, i el 3 de 8 amb l’agulla dels Minyons de Terrassa a Lleida. En uns perquè no s’ha vist bé un moment culminant del castell, i en altres perquè han aparegut diverses interpretacions sobre un mateix fet. Crec, sincerament, que els Castellers de Lleida es mereixien moralment aquell pilar; que va ser una injustícia divina que els Xiquets no assolissin aquell 3 de 9, i que els Minyons de Terrassa, també moralment, poden estar satisfets pel 3 de 8 amb l’agulla. Com també crec que un jugador de futbol que es rifa tota la defensa contrària i, a porta buida, ensopega tot sol i no marca, es mereix que la pilota entri. Però per a la història quedarà que no és gol. I això per què? Doncs perquè el futbol té una normativa que especifica clarament quan és i quan no és gol, i no té en compte els mèrits fets per un jugador que ha merescut fer gol i no l’ha marcat. En aquest cas, el reglament és fred, no té sentiments. Amb els castells no és ben bé així, perquè la reglamentació estricta i escrita només existeix, com deia, en el Concurs i, fora d’aquest àmbit, la interpretació de la realitat, de les regles no escrites, de l’ortodòxia i de la tradició té patent de cors. Una paradoxa fruit de la immaduresa d’aquest món bicentenari. Així doncs, ens trobem sovint que, per alguns, si convé no ve d’un pam i si no convé ve d’un centímetre, la qual cosa provoca cada temporada situacions de l’alçada de “la colla el dona per descarregat”, i avall que fa baixada! I això, al meu parer, no és seriós, no és rigorós. Només hi ha una manera de carregar i descarregar tots els castells, no n’hi ha dues.
Diumenge, a Lleida, un aficionat casteller entès en la matèria, dels que et trobes gairebé a totes les places, se’m va acostar després del 3 de 8 amb l’agulla dels Minyons, i em va dir “ja ho has vist, oi, que no l’han carregat bé, perquè l’enxaneta del pilar s’ha agafat abans d’hora…” I seguidament va afegir “…però els hi heu de donar –referint-se als periodistes-, perquè ha estat poca cosa”. Home, jo, a Lleida, com a aficionat puc tenir la debilitat de donar per bo aquell castell, i tant! I per diverses raons: perquè com a casteller sé el frustrant que és no fer un castell per un segon, perquè els Minyons, com a colla, sempre m’han caigut bé, perquè la diada de Lleida va ser molt agradable i perquè, fins i tot, puc pensar que no cal filar tan prim. Però com a periodista no puc tenir cap d’aquestes debilitats. Crec que en aquest gremi tenim l’obligació d’explicar únicament el què hem vist, i si hi tenim cap dubte, per mínim que sigui, hem de recórrer a contrastar els fets amb d’altres persones i veure, si n’hi ha, les imatges del castell. Aquesta rigorositat és l’única “arma” que tenim davant les interpretacions paternalistes, còmodes, interessades, dissidents, subjectives, militants o simplement errònies. Després, a la crònica de la jornada, podem optar per relatar simplement què ha passat, o treure’n també conclusions. És a dir, podem deixar que cada consumidor de la informació interpreti el que li sembli en funció de la realitat explicada, o expressar també la nostra interpretació dels fets: dir si considerem que el castell ha estat carregat, descarregat o que ha estat un intent, i perquè. Però per fer aquesta interpretació ens hem de basar en alguna cosa, és clar. En aquest cas, personalment, en les Normes Bàsiques del Concurs de Castells de Tarragona que, discutibles o no, són l’única reglamentació escrita que hi ha, inspirada en l’ortodòxia, les normes tradicionals i les necessitats actuals del Món Casteller, i que són majoritàriament acceptades. Ja trobo prou emprenyador que alguna plaça castellera s’inventi rondes o marqui un ritme d’actuació personalitzat, perquè ara també haguem de valorar els castells segons les especificitats locals. No crec que en el món dels castells l’anarquia sigui el sistema més bo. I del que estic segur és que aplicar per les places les Normes Bàsiques del Concurs és, com a mínim, el sistema menys dolent dels existents per aportar coherència i rigor a la informació castellera.
Tot i això, un periodista casteller pot optar lliurement per cadascun dels models informatius anteriorment citats. Insisteixo, un, explicar només què ha passat o el que ha semblat que ha passat, no “mullar-se” interpretant els fets, dir què afirma la Colla, i que qui et llegeix o t’escolta interpreti el que vulgui. I l’altre, dir què ha passat i interpretar els fets basant-nos en l’únic reglament que hi ha. I jo aposto per aquest segon model. Considero que, en part, la feina dels periodistes castellers també és la d’ajudar a esvair els dubtes, però amb la màxima objectivitat i sense coartar la interpretació aliena. És a dir, que qui escolti o llegeixi pugui saber què ha passat, com ha interpretat què ha passat el periodista que parla i en què es basa, i després en pugui treure les seves conclusions. Cada consumidor d’informació castellera també pot triar el model que vulgui, que per això vivim amb una certa llibertat. I si no, sempre quedarà la “revista o el web de la colla”, on tot és bonic.
He escrit això perquè en el mitjà on treballo, al canal de Catalunya Ràdio “Catalunya Informació”, i en l’informatiu casteller on col·laboro, “3 Rondes”, no vam donar validesa al pilar de 6 dels Castellers de Lleida, al 3 de 9 dels Xiquets i al 3 de 8 amb l’agulla dels Minyons. I d’aquests dos últims castells informativament n’era responsable jo. No crec que m’hagi de justificar, però no em sap greu explicar quin és el tarannà. Després, les imatges de fotògrafs i càmeres de televisió han despullat la realitat, que simplement és com és.
Ah! I no cal dramatitzar. Comptat i debatut, els periodistes no tenim gaire importància en això dels castells. En tot cas, no tanta com alguns ens atribueixen.
