Diada del 36è aniversari dels Castellers de Barcelona. Arribo a la plaça de Sant Jaume i em rep una calor certament infernal. De fet, el més destacat de l’escenari, a banda dels castellers de les tres colles, són dos aspectes estivals: la gran quantitat de turistes estrangers (guiris) i la calor insuportable. Els efectes del sol són tan inaguantables que tothom –castellers, públic i periodistes– s’ha refugiat en l’única zona d’ombra, just tocant a l’edifici de l’Ajuntament.
Afortunadament, l’actuació no s’allarga gaire, perquè totes tres colles compleixen i només s’ha de registrar un intent desmuntat (de quatre de vuit) dels Bordegassos de Vilanova. Tothom surt content de la plaça, perquè tothom ha complert els objectius que s’havia marcat: els Minyons han fet els seus primers castells de nou de l’any, els Castellers de Barcelona han salvat amb nota un moment certament delicat en la seva temporada particular i els vilanovins han renovat la condició de colla de vuit.
Els terrassencs estan eufòrics. No n’hi ha per a menys. Han descarregat amb autoritat tant el tres com el quatre de nou folrats. El tres només s’ha hagut de treballar el just i necessari, mentre que el quatre (tal com diu el Carles Feiner) ha sortit una mica “rebregadot”, però no ha perillat en cap moment. Si de cas, només una petita observació a aquest castell: en la meva modesta opinió s’ha fet amb una pinya un xic escassa o justa. (Que els Minyons no se m’enfadin, ja que aquest comentari es pot aplicar a bastantes de les colles i bastants dels castells que es fan actualment per les places. Per exemple, Déu n’hi do l’altre dia la pinya del cinc de vuit de la Vella a l’Arboç.) Els malves arrodoneixen la seva actuació completant una magnífica torre de vuit amb folre que, malgrat que se’ls gira notablement, fa pensar ja en la mateixa estructura però amb un pis més. Per acabar, l’Àngel, el Ramon, la Jordina i companyia (ja sé que no tinc perdó de Déu, però ja preguntaré com es diuen l’aixecador i l’enxaneta!) claven el pilar de sis.
A l’acabar l’actuació, comento la jugada amb el company Joan Beumala. En sec, se’ns acosta un grup de minyons notables (de “camises gastades” diria l’amic Beumala), integrat pel Negre, el Nani i el Falcato. Se’ls veu exultants. “Què, les coses estan sortint bé, oi?”, preguntem. “Sí, bastant bé. No ens en podem queixar”, respon el Carles Feiner, que ipso facto no es pot estar de demanar, amb una mitja rialla: “Se sap ja què han fet a Esparreguera?” Aquesta pregunta m’omple de joia, ja que per segona vegada en dues setmanes m’adono de la utilitat pràctica per als castellers de la presència dels periodistes a la plaça, a banda de la funció de pim-pam-pum: fer de “Carrousel casteller” amb el mòbil a la mà informant del que passa en altres places. (He dit per segona vegada, perquè el diumenge abans, a l’Arboç, el Juanacho va estar demanant-me tota l’estona si sabia el que havia passat a Valls, a la plaça de la Zeta.)
Per als amfitrions, abans de començar l’actuació, “pintaven bastos”, com es diu vulgarment: a l’Arboç la cosa no els va sortir gens bé (dos intents desmuntats de carro gros, però, sobretot, una imatge de desconfiança i inseguretat) i els vaig veure força desanimats. Això no obstant, aquesta no és la primera vegada que aquesta colla es creix en l’adversitat i supera un moment crític fent una gran actuació: tres de vuit, torre de vuit amb folre (treballadeta) i –ara sí- quatre de vuit. Novament, experimento la satisfacció de resultar útil als castellers: “Què ha passat a Sabadell? Dos intents de torre de vuit [dels Castellers de Sants]? Les coses tornen al seu lloc!”
I dels Bordegassos; què puc dir dels meus Bordegassos? D’entrada, que se’m fa molt estrany compartir plaça amb la meva colla i no poder fer castells. És dur –us ho asseguro-, però enguany he pres la determinació de fer només de periodista. Amb el quatre de vuit m’emociono: al primer intent (desmuntat), hi he vist nervis. El segon el comento en companyia de l’amic Roc Canals, dels Capgrossos: coincidim que el castell està molt tancat per dalt; la passada de l’enxaneta em fa patir per l’estabilitat del quatre, però el pom de dalt i la resta del tronc aguanten forts com una roca: carro gros a la butxaca! Felicito personalment dues persones que s’ho mereixen: la cap de colla, la Montxo, i el president, el Pere. Els groc terrosos necessitaven una actuació així. I l’han aconseguit.
