Castellers de colles diguem-ne modestes se m’han queixat a vegades que els mitjans de comunicació donem molt més espai a les anomenades colles grans en detriment de les petites. Sovint els he intentat explicar-ne el perquè fent ús d’una comparació (molt manida, tot sigui dit) amb el futbol: “De la mateixa manera que és normal que es parli més del Barça i del Madrid que no pas del Sabadell, posem per cas, això mateix passa en castells.” De totes maneres, comprovo que moltes vegades el meu símil no els ha convençut, i en part els entenc. (Que m’ho diguin a mi, que d’ençà que el meu equip de futbol, l’Hèrcules d’Alacant, no juga a Primera, o sigui, des del 1997, pràcticament ha desaparegut del mapa mediàtic!)
Tot això ve a tomb perquè l’actuació dels Xiquets del Serrallo a la seva plaça amb motiu de les passades festes de Sant Pere em va fer recordar la meva època com a casteller actiu dels Bordegassos de Vilanova. Era l’any 1991 i a la colla es vivia un moment delicat: poca gent als assajos, el primer castell de set no va arribar fins a la festa major (el 5 d’agost!), desànim… Això no obstant, el dia de la Mare de Déu de les Neus ja vam descarregar el 3 i el 4 de 7, això ens va donar molts ànims i a partir d’aquí la colla va remuntar: va començar a venir més gent pel local i ens vam posar a assajar el 4 de 7 amb l’agulla. En la part final de la temporada, vam portar aquest castell a plaça en dues o tres ocasions, però només el vam poder carregar. Tot i que això va ser important, tots teníem la impressió que no hi havia manera de fer-lo sencer. El cas és que, si la memòria no em falla, va arribar la festa major del 1992 i, aleshores sí, per fi el vam poder descarregar, cosa que feia quatre anys que no passava. Recordo que l’explosió de joia va ser immensa, pel molt que havia costat aquest castell i pel que representava en aquell moment.
Avui, amb la perspectiva dels anys i amb el nivell que els Bordegassos van arribar a tenir a finals dels noranta, aquella celebració a alguns els pot semblar un pèl exagerada. A mi no m’ho sembla pas: jo sempre he respectat molt els castells de set pisos, perquè, entre d’altres coses, convé no oblidar que en els anys de la Renaixença castellera (els anys 20 del segle XX) cada cop que es recuperava un castell com el 4 de 7 amb el pilar, el 5 de 7 o el 3 de 7 aixecat per sota la consecució es destacava en la seva justa mesura (per adonar-se’n, només cal consultar les cròniques de l’època).
Després de l‘actuació de Sant Pere, un casteller tarragoní em comentava a plaça que considerava exagerats els elogis periodístics envers els Xiquets del Serrallo arran de la seva progressió des de l’any passat i el seu gran començament de temporada enguany. No hi estic d’acord: jo crec que una colla que és capaç d’estrenar dues estructures en el termini d’una setmana (així ho han fet els Xiquets del Serrallo aquesta temporada amb el 4 de 7 amb l’agulla i el 5 de 7) té un mèrit que és just que es destaqui. I té mèrit perquè quan passa una cosa així no sol ser fruit de la casualitat, sinó d’una bona feina d’assaig, d’un bon ambient a la colla, d’una confiança en les possibilitats pròpies, d’una feina encertada de l’equip directiu. I penso que tot això està passant amb la colla del barri pescador de Tarragona i que és de justícia reconèixer-ho. En definitiva, el jove equip dirigent dels Xiquets del Serrallo, tant en l’apartat tècnic com en el social, està fent les coses ben fetes. I això genera bon ambient i il.lusió. I tot plegat s’acaba notant als assajos i a les places.
