LES COLLES CONVIDADES
La meva impressió és que la diada va servir les dues colles en la línia que ja havia explicat en una intervenció anterior: per la Vella, una oportunitat de provar grans construccions; per Vilafranca, per demostrar que poden guanyar a qui sigui allà on sigui. No podem obviar el fet que, per tercer any consecutiu, la Vella va provar un gamma extra però sense èxit. Els verds, en canvi, van regalar la plaça amb el primer castell de gamma extra que les festes de Santa Tecla veuen en l’era moderna, i potser hi haurien afegit un segon si la diada hagués funcionat d’una altra manera.
LES COLLES LOCALS
Divendres vaig estar en els assajos de les dues colles, i gràcies a la curta distància que separa els dos locals i el fet que els Xiquets sempre acaben més aviat, vaig poder veure les proves finals respectives de tres de nou. Si hagués fet una predicció basant-me en aquestes, estava clar que els que tenien més opcions eren els liles. Però és que eren dos tresos de nou amb incògnites contraposades.
Com em va comentar un ex-component de la tècnica matalassera, per a ells només hi havia dues opcions: èxit o ridícul. El perill era que, com els ha passat altres vegades, s’ensorrés per baix. “Si a plaça col·loquem sisens i allò s’aguanta, el carreguem segur”, em va dir. I així va ser: el castell va pujar magnífic, i a mesura que s’anaven bastint pisos es notava com tot el tronc, la canalla, tota la colla guanyava confiança. Justament al contrari que en el cas de la Jove: la sensació que dóna el seu tres és que a mesura que puja i se supera el llindar de l’assaig, el que hi ha és més nervis i, fins i tot, pànic. De diferències entre un castell i altre segur que van ser moltes, però una de ben clara: la fe.
Certament, els Xiquets de Tarragona es mereixien una diada com aquesta, i molt especialment el seu cap de colla, Joan Sala. Ja són uns quants anys de treball seriós que en moments clau no havia acabat de quallar (Concurs 2004, pe). Caldrà veure si són capaços de repetir el tres de nou i /o d’afegir el cinc de vuit en el parell d’actuacions que els queden. D’altra banda, la Jove segurament mereixia alguna cosa més malgrat els errors que pugui haver comés al llarg de la temporada i en la mateixa diada (el cinc de vuit en la repetició potser no va ser l’opció més intel·ligent). Però està clar que el problema de la Jove va molt més enllà d’aquesta diada.
La situació a Tarragona queda francament interessant. Durant anys, m’ha fet la sensació que els Xiquets tenien un veritable vertigen a passar per davant de la Jove. Però ara ja porten un parell d’any guanyant les diades claus. I, sens dubte, la de diumenge ha estat la derrota més dolorosa per als liles: un casteller de la Jove de tota la vida em deia que no en recordava cap de tant contundent des dels heroics anys 80, quan, d’altra banda, el normal era que els Xiquets acabessin per davant. Servirà això per impulsar definitivament els Xiquets, especialment quant al creixement en nombre de camises? Suposarà un revulsiu per una Jove que fa anys que no sap què vol ser de gran? Sigui com sigui, Tarragona va veure diumenge uns Xiquets il·lusionats i il·lusionants –els aplaudiments quan va començar a muntar-se el folre del tres van ser significatius-, enfront una Jove que no sembla il·lusionar-se ni a ella mateixa.
EL MODEL DE DIADA
La cosa, de mica en mica, rutlla. El resultat, tot i quedar per sota de les expectatives més optimistes, va incloure els dos elements principals: un castell de gamma extra per part d’una de les colles de fora i un castell de nou per part d’una colla local. Tots dos, com apuntava el mateix Lluís Esclassans en acabar la diada, igualment fonamentals perquè es consolidi. Aquest resultat, a més, confirma que la fórmula de doble duel (dues colles punteres vs dues colles locals) funciona, perquè realment l’interès de la diada va ser doble, i a més totes les agrupacions participants poden tenir ajuts d’altres colles amb les quals no rivalitzen.
La diada també funciona a nivell mediàtic: és sens dubte, la diada principal d’aquell cap de setmana i va camí de consolidar-se com una de les cites destacades de l’any. Per exemple, és una de les onze actuacions a les quals TVC hi haurà destinat una unitat mòbil. S’equivoquen els que creuen que aquesta atenció mediàtica la nova diada la pren a la Santa Tecla del 23: és una atenció que en els darrers anys s’havia perdut. Recordem, per exemple, que el 2004 TVC va gravar Santa Tecla però la va emetre tres setmanes després, fent explícit així el poc interès que donava a la diada. La retransmissió de Sant Magí s’havia perdut ja anys enrere. Amb o sense una nova diada, la Santa Tecla del 23 mai podrà competir en els espais setmanals de televisió, ràdio, etc amb la Mercè barcelonina.
També va ser bona la resposta de públic, tot i que alguns assegurin que la plaça estava buida. Òbviament, es va anar buidant a mesura que passaven les hores, com passa absolutament a totes les diades –amb la possible excepció de Sant Fèlix-.
Això sí, el que no rutlla és el temps i el ritme. La diada va ser molt més llarga del que seria convenient, i més en una ciutat on ja patim massa diades llargues. A banda del desgast del públic, aquesta durada també va en contra del resultat de la diada, i aquest diumenge és probable que ens privés d’un pilar de vuit que, en canvi, potser veurà Barcelona. Lògicament, la diada serà llarga mentre hi participin quatre colles. Donat que, al meu entendre, la fórmula de quatre colles (2+2) funciona i és desitjable, el que caldria seria buscar-hi solucions en el protocol de plaça. Un sistema de tres rondes més una de repetició –proposat per Bambola Ewa en aquest web- és una possible opció. Estic convençut que aquest tipus de mesures s’aniran veient cada cop més a les places.
LA CONTRAPROPOSTA
Un comença a tenir dubtes sobre si val la pena continuar amb aquesta discussió, que potser tindria més sentit si es plantegés amb un format públic de debat. Però, vaja, ja que hi ha certes novetats, parlem-ne, que diuen que qui calla atorga. Els Xiquets del Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau han emès una nota conjunta demanant que la nova diada se suprimeixi i proposant, en el seu lloc, una altra anomenada “revenja del Concurs” (ole!), fora de les festes de Santa Tecla, i que es faci només els anys senars amb les principals classificades del Concurs.
Sobta, en primer lloc, que donada la clara malignitat de la nova diada les dues colles en qüestió hagin trigat tres anys a fer una nota conjunta, en la qual també se’ns informa que una d’elles tot just fa quatre mesos que s’hi ha posicionat oficialment en contra, mentre que l’altra, sembla, no ho ha fet mai.
Quant a la proposta en concret, el primer que sobta és que la nova diada que proposen, tant per dates com per plantejament, és molt semblant a la Diada del Mercadal que se celebra a Reus, de manera que ara mateix seria poc viable fer-la realitat, com no fos deixant els nostres veïns sense (i ja veuríem…).
Però el veritable problema és que aquesta proposta se sustenta sobre uns pressupòsits erronis. Primer, mesclant el Concurs en tot plegat. Resulta, això sí, entranyable el cinisme dels que ara es preocupen per potenciar un Concurs suposadament amenaçat però que fa tres anys no van tenir cap interès en participar en la millora de la seva organització (Serrallo).
Malgrat això, el problema és que amb la seva proposta demostren no haver entès quin és el principal objectiu amb el que s’ha creat la nova diada: aconseguir una actuació castellera de primera categoria dins les festes de Santa Tecla. És per això que la Regidoria de Festes va voler crear una nova diada i, donat l’èxit més que raonable que ha tingut al llarg de tres edicions, no se m’acut cap motiu pel qual ara vulgués suprimir-la. En tot cas, l’únic punt discutible és quina ha de ser la participació de les colles locals, i és cert que ara la sensació és que hi van dues per decret. Però per solucionar això no cal suprimir la diada: n’hi ha prou amb marcar uns criteris.
