És el que passa amb els blogs: una setmana l’actualitat no et suggereix res i la següent hi ha diversos temes a comentar. Aquesta, almenys un parell. De manera que, de moment, aparco la diada del Mercadal i em centro en un tema que em ve més de gust: el final de temporada dels Xiquets de Tarragona. Dissabte a la tarda, a la plaça del Rei, vaig tornar a vibrar amb els matalassers gràcies al cinc de vuit que van descarregar. Els ratllats estan tan en ratxa que fins i tot la revetlla posterior va superar totes les expectatives (al marge no puc estar-me d’apuntar que mai, mai he entès què dimonis hi troba la gent, a la Girasol).
Si no fos perquè la colla ja s’acosta als 40 anys, podríem dir que els Xiquets han estat la colla revelació del 2007. Especialment perquè, siguem sincers, qui s’esperava aquests resultats al juny? És a dir, que els Xiquets han estat, més aviat, el ‘tapat’. Van arrencar fatal, es van posar al nivell habitual per Sant Magí i en l’sprint final han acabat marcant un temps rècord davant la perplexitat de rivals i espectadors. I tot això en un any que havia de ser transició, amb crisi o autoimmolació del cap de colla tot just arrencar.
Val la pena posar en perspectiva el que han fet els Xiquets aquest 2007. Fer un castell de nou o un cinc de vuit. De fet, de moment només sis colles ho han aconseguit enguany. És important remarcar que els matalassers han fet dues estructures superiors al dos de vuit amb folre diferents, i que ho han fet en tres diades diferents, de manera que difícilment es pot menysprear com a flor d’un dia. Però a més cal tenir en compte que el que han fet els Xiquets encara no ho havia fet ningú. M’explico: hi ha tota una sèrie de colles que a en la segona meitat dels 90 van arribar superar el llindar del dos de vuit amb folre, en alguns casos de forma limitada (Castellers de Terrassa i Xiquets de Reus), i altres de forma notable (Bordegassos de Vilanova), fins i tot per sobre dels matalassers. Però els Xiquets de Tarragona són l’única d’aquestes colles que ha aconseguit recuperar el nivell després d’un llarg període de sequera. Això ens indica també una de les claus d’aquesta recuperació: tot i que els tarragonins també van patir una baixada de nivell, a diferència de les altres colles esmentades, mai no van perdre el dos de vuit amb folre, encara que fos carregat.
Recordo que l’any 2000 vaig titular “Els Xiquets més joves” un reportatge sobre el 30 aniversari de la colla, donat que en aquell moment els màxims dirigents (cap de colla, segon cap de colla i president) eren més joves que la mateixa agrupació. De fet, podríem dir que és aquesta generació –la dels Sala, Conesa, Andreu i d’altres- la que, en termes generals, ha liderat la colla al llarg de la darrera dècada. Una generació –la meva, d’altra banda- que, pel que intueixo, ja està preparada per donar el relleu a una altra de més jove. Això pot semblar més o menys transcendent, però a mi no deixa de sobtar-me el contrast amb la Jove de Tarragona, que tot i el seu nom més aviat ha seguit la tònica contrària a l’hora d’escollir dirigents: fundadors i patums, mirar enrere, repescar històrics…
En fi, ja he dit i escrit en d’altres ocasions com els Xiquets feia la sensació sovint que es trobaven còmodes darrere la Jove, com cada cop que tenien l’ocasió de passar al davant els agafava el vertigen. Hi va haver uns anys que a Tarragona la competició era més aviat a veure qui ho feia menys malament. Doncs bé, si l’any passat les victòries ratllades van ser més circumstancials, enguany ha estat una veritable golejada la dels matalassers als liles, que ni un hipotètic Esperidió miraculós arreglaria, ja. La qual cosa vol dir, per no donar-hi més voltes, que els Xiquets de Tarragona són, ara per ara i de forma clara, la millor colla de la ciutat. Poca broma, que això no passava des de fa uns divuit anys. Perquè ens fem una idea, en l’època de Gordito vs Olivan, és a dir, la prehistòria castellera tarragonina. I no és només una qüestió de resultats: tot i que és més difícil de calibrar, intueixo que també són ara mateix la colla més cool, la que té una capacitat d’atracció major, especialment entre els joves que sembla que tornen a acostar-se als locals d’assaig.
Bé, com li va dir l’oncle Ben al seu nebot Peter Parker -marcant tota la seva trajectòria com a l’amistós veí Spiderman-, tot gran poder comporta una gran responsabilitat, i la incògnita és saber ara què faran els Xiquets amb el patrimoni acumulat. El faran créixer o, com l’hereu incapaç, el malbarataran en poc temps? El Joan Sala s’ha fet un fart els darrers dies d’explicar que els Xiquets són una colla de vuit (de dos, tres i quatre de vuit, s’entén) que ocasionalment pot fer el salt més endavant. Però què vol dir ocasionalment? Un parell o tres cops l’any? O cada cinc anys? Podran els Xiquets consolidar el nivell que no van poder mantenir el 2000? Tenen molts elements a favor, si els saben jugar amb intel·ligència. Però com que ja els he fet prou la rosca, acabo assenyalant una de les assignatures pendents de la colla: la projecció més enllà de Tarragona.
