Dimarts passat es va fer a Vilafranca la presentació mundial d’”El celler” (“The Bodega”), la nova novel·la de l’escriptor nord-americà Noah Gordon. Ambientada al Penedès dels primers anys setanta del XIX, explica la història d’un pagès que vol fer el seu propi vi, i hi apareixen els castells. Al “Quarts de Nou” vam tenir-ne notícia per primer cop ja fa uns mesos, gràcies al blog de l’Òscar Montserrat. Vam enviar un correu electrònic a l’escriptor, que ens va respondre ràpidament i es va comprometre a atendre’ns quan es fes la promoció pel llençament de l’edició espanyola. Contactes amb la responsable de premsa a Barcelona van acabar de tancar la qüestió i, efectivament, dimarts passat, després de la roda de premsa, Mr. Gordon ens va dedicar un quart d’hora en solitari. Pot semblar poc, però tenint en compte que portava dos dies de promoció intensa, que supera ja els 80 anys i que no deixem de ser un programa menor d’una cadena menor d’abast geogràfic limitat, trobo que va ser una deferència per part seva. A més, tant en la comunicació per correu electrònic com ja en l’entrevista -que s’emetrà al programa de diumenge, per cert-, Gordon va semblar genuïnament interessat en saber més coses de castells. Per exemple, ens va demanar de quants pisos serien els castells que es farien en la presentació (a càrrec dels Castellers de Vilafranca i la Jove de Sitges) i si la mort de Mariona Galindo (òbviament, no en coneixia el nom, però si el fet) havia tingut conseqüències.
Perquè el primer que cal dir és que Noah Gordon, fins dimarts, no havia vist mai castells en viu, i que els coneixements que en tenia més aviat eren limitats, i això es veu en la novel·la. Els castells hi apareixen perquè el protagonista s’integra a la colla castellera del seu poble, Santa Eulàlia. A banda d’al·lusions en diversos moments, els castells centren sobretot dos capítols: un que explica el primer assaig del protagonista, i un altre que descriu un concurs que enfronta la colla de Santa Eulàlia amb la de Sitges. D’errors n’hi ha uns quants, sovint generats per la transposició del món casteller actual al segle XIX, com per exemple que les colles vagin uniformades. El Concurs és força peculiar, ja que respon a un desafiament per part d’una de les colles, consisteix en tan sols un castell per part de cadascuna, i els jutges (?) decideixen que el resultat final és d’empat, tot i que una colla descarrega un tres de vuit i l’altra un tres de nou, perquè els primers l’han fet perfecte i el castell de nou ha tremolat (??). A més, en les descripcions és fàcil veure com Gordon no acaba d’entendre la mecànica d’un castell.
Tot això, en realitat, és pecatta minuta, ja que en realitat només interessa a aquells que coneixem els castells. En positiu, cal dir que Gordon l’encerta a l’hora d’identificar tant el caràcter competitiu dels castells com el seu valor integrador: el protagonista, que primer marxa del poble fastiguejat, quan torni es converteix en un membre destacat de la comunitat. Pujar al pis de quarts amb la colla és un element més dins d’aquest procés.
I ara, les males notícies. La primera, més subjectiva, és que el llibre és fluixet, fluixet. Es llegeix d’una tirada, això sí, però la veritat és que té ben poca substància. Ni els personatges enganxen, ni la trama político-criminal dóna per gaire res, i la romàntica encara menys. Queda, en tot cas, un fresc sobre la vida rural i sobre el procés vinícola, tema que a mi no m’interessa gaire, també és cert. Fa anys havia llegit alguna cosa de Noah Gordon (“El metge” segur, i potser algun altre que ara no recordo) i la sensació va ser molt més positiva. Potser quan un llegeix una novel·la històrica referida a un context conegut és més difícil que li aporti gaire.
La segona mala notícia, i aquesta és objectiva, és que de fet la novel·la ara per ara només existeix en versió castellana i catalana. Pròximament es publicarà en alemany i després en portuguès. Però de moment cap editorial s’ha interessat per publicar-la en anglès, la seva llengua original i porta a un veritable èxit internacional. És a dir, que caldrà veure si aquest homenatge de Gordon “al nostre país” (hàbil frase promocional amb què es ven a casa nostra, i que permet que cadascú esculli si es refereix a Catalunya o Espanya) té gaire transcendència més enllà del país homenatjat.
Tot i això, no deixa de ser paradoxal que un escriptor nord-americà hagi decidit que els castells, encara que fos com a eement secundari, són interessants des del punt de vista narratiu, en contrast amb la pràctica total absència dels castells en les lletres catalanes contemporànies (l’excepció, potser, un volum de contes, majoritàriament d’autors del Camp de Tarragona, publicat fa un parell d’anys i que, en termes generals, eren força dolents). Però potser no és casual: Vicenç Villatoro –justament un dels participants en el llibre de contes esmentat- opinava, en una altra entrevista al Quarts de Nou, que si no hi havia més literatura –o cinema- castellera tenia a veure amb el fet que mentre els americans sabien escriure i filmar l’èpica –i per tant fer pel·lícules emocionants sobre beisbol o futbol americà-, els europeus tenim més tendència a la introspecció, al relat íntim. I com que els castells són, en bona mesura, èpica –excepte al Penedès, aparentment- potser no és estrany que sigui un ianqui qui n’escrigui.
