“Què diré primer i què deixaré per després?” Això es demanava Odisseu a l’inici del relat del més extraordinari viatge de la història. I això em demano jo a l’hora d’enfrontar-me a aquest escrit per al blog referit al viatge dels Xicots de Vilafranca (i de l’equip de Quarts de Nou) al Marroc. Segurament hi haurà qui estarà interessat en saber alguna cosa d’aquelles actuacions, però d’altres esperaran unes elevades reflexions sobre la bellesa simbòlica o bé la futilitat d’aixecar torres humanes fora del nostre país. I, finalment, n’hi haurà d’altres –alguns dels meus més antics lectors, em temo- que bàsicament voldran riure amb alguna de les peripècies, generalment un putn ridícules, que em devien passar en aquell país. De manera que provaré d’acontentar a tots i segurament no ho faré amb ningú. Ah, non ti preocupare, Giuseppe. Questa volta io non parlaro de pijamas.
El primer que val la pena anotar és que l’expedició “xicotera” era la primera d’una colla castellera a l’Àfrica. A aquestes alçades tothom ja ho sap, però remarco aquesta dada perquè em sembla prou significativa: els castells han viatjat arreu d’Europa, cada cop amb major freqüència, i ocasionalment han saltat a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, però encara mai havien creuat l’Estret de Gibraltar. No deixa de ser una bona metàfora de que la distància mental que ens separa del Marroc i l’Àfrica és molt major que la física.
Crec que justament això és el que atorgava un plus d’interès al viatge: aquest punt d’exotisme, juntament amb un plantejament una mica diferent, molt més social, donat que el projecte era una col·laboració amb l’ONG La Llum del Nord. Miraré d’explicar-me mitjançant una comparació amb l’altre viatge casteller al què el Quarts de Nou vam assistir, el de la Fira de Frankfurt de l’any passat. L’exemple de Frankfurt, diria, respon en bona mesura a l’esquema clàssic de viatge casteller: participació en un esdeveniment d’importància com a representants simbòlics de la cultura catalana, en una iniciativa que sovint no sorgeix de les pròpies colles sinó de les institucions (poden ser Generalitat, ajuntaments respectius, etc.). Al Marroc aquest context estava reduit al mínim: l’actuació de Tànger formava part, oficialment, de la Setmana Catalana d’aquesta ciutat, però em fa la sensació que més per una coincidència de dates que altra cosa. El programa s’anava construint en alguns moments amb una certa improvisació. No sé si m’explico, però a Frankfurt els castellers van ser cridats per posar un granet de sorra a un gran esdeveniment; al Marroc, en canvi, ningú no va cridar els castellers, van ser ells els qui van crear l’esdeveniment –encara que fos petit- amb la seva presència.
Aquesta diferència es va notar en les mateixes actuacions. A Frankfurt, la d’altra banda magnífica actuació que van fer Vilafranca i la Vella va tenir un punt de fredor, d’impostació, d’espectacle pur, amb un públic format en bona mesura per la delegació catalana i ordres estrictes de mantenir-lo a una distància prudencial de les pinyes, no fos cas que algú prengués mal. Fins i tot en un primer moment pretenien que gravèssim els castells des d’uns metres més enllà. Al Marroc, les actuacions van reunir un públic més o menys improvisat, que “passava per allà” i es trobava aquells individus vestits de vermell fent torres humanes. I, el que és més important, els Xicots van ser els primers sorpresos en comprovar la facilitat amb què els locals s’acostaven per col·laborar a les pinyes. Lògicament, un dels moments més intensos va ser el taller de castells que els Xicots van organitzar en una granja d’acollida per a nanos en situació de risc.
Tot això, acompanyat de tota una sèrie de trobades més o menys fortuïtes: el nen de Sabadell que està de vacances a la terra dels seus pares; el noi que parla català perquè treballa subcontractat per Telefònica per atendre en aquesta llengua… des de Tànger!; el capellà barceloní que fa tretze anys que s’està al Marroc, enamorat del seu clima i la seva gent; l’emigrant que torna al Tànger de la seva infantesa ara amb camisa vermella dels Xicots…. Connexions que demostren que, en realitat, no estem tan lluny, que els lligams que ens uneixen són molts i que potser faríem més bé en identificar-los que no pas en negar-los. Potser cal anar al Marroc per adonar-nos que el Marroc també forma part de nosaltres.
Per la gent del Quarts de Nou van ser dos dies i escaig de treball intens, intentant combinar la peripècia dels Xicots juntament amb d’altres elements. L’empresa s’hi deixava uns calers importants i la consigna era que no podíem tornar amb una mena de “colla del vídeo” de quinze minuts. Crec, honestament, que vam complir la missió. Si una cosa em va saber greu és, justament, que pillats de temps com anàvem no vam tenir gaire temps de “confraternitzar” amb la gent dels Xicots. Encara sort que el Serra, el nostre incombustible càmera, va fer hores extres a les matinades, apuntant-se a tota festa existent. I em sap greu perquè, com acostuma a passar en aquests viatges, s’hi notava el bon rotllo de grup. Grup en el que a més de gent de Xicots s’hi havien apuntat membres d’altres colles, el Roger de Terços de Ràdio Gràcia, el Murgui de Vilafranca TV…
I nosaltres ja formàvem un grupet singular: l’esmentat Serra, que es va portar com tot un homenet carregant hores i hores la càmera; Àlex, la productora –sort que parles francès, que si no encara estem a la duana!-; el Vela, el realitzador, buscant desesperadament un entorn maco per fer les entradetes i un restaurant adequat per dinar; l’Eli, a qui els estilistes de TVC van decidir disfressar d’Aladdin –però la veritat és que, en la posta de sol d’Assilah, donaves el pego-; i un servidor, amb el seu gorro senegalès. Per si érem pocs, dos més es van apuntar en plan turista: l’Eloi, el nostre muntador, que amb la seva càmera va acabar gravant fins i tot més que l’equip oficial, en una mena de “making off” o reality en el qual segurament dec fer el paper de rondinaire major; i la Irene, la productora de la temporada passada, que se’ns ha convertit en una fanàtica castellera.
Anècdotes? Home, algunes. Com quan, mirant d’arribar a un famòs cafè –en el qual, a sobre, no ens van deixar gravar- vam quedar atrapats amb la nostra Toyota en un carreró sense sortida i la Puig-se va haver de sortir marxa enrere demostrant que sí, com ens va repetir constantment l’any passat, havia portat camions. O les negociacions als terrats de Tànger per poder gravar sense pagar. O els amables policies que, a cada població, s’emportaven a l’Àlex a comissaria per fotocopiar el permís de gravació que teníem. O la nostra lamentable arribada a Xauen, a les quatre de la tarda, sense haver dinat, i arramblant amb tot el que quedava de menjar a la casa de l’honorable Ali Raisuni –fill d’Ahmed, fill de…-. O l’hora de rellotge que vam conduir totalment perduts per Tànger la darrera nit, provant de trobar l’hotel. O el meu gest final de deixar, a la guixeta d’Europcar de l’aeroport, les claus del meu cotxe propi enlloc del de lloguer i adonar-me’n cinc minuts abans d’embarcar.
Acabo jo amb el que, de fet, és el més important: l’agraiment a la gent dels Xicots, sobretot el Manel Trias, i molt especialment a l’Ahmed Benallal, president de La Llum del Nord. Si l’objectiu principal de la vostra ONG és crear espais de comunicació entre cultures, crec que et pots sentir satisfet del resultat d’aquest viatge…
