L’Albert Carrillo –anterior president dels Minyons de Terrassa i actual president de la Coordinadora-, ja ho he dit altres vegades, és un tio que té les idees clares i sap expressar-les. Torna a parlar clar i amb encert en una entrevista publicada en el darrer número de la revista “Castells” quan, preguntat per la internacionalització del fet casteller, diu: “Crec que s’acosta el moment d’obrir un debat sincer, en el qual el món casteller es defineixi en aquest sentit.” Ara bé, haig de dir que aquest és, en realitat, l’únic punt de la resposta de Carrillo en el que estic d’acord.
En efecte, caldria obrir aquest debat. Un debat que només tres o quatre anys enrere potser no hauria tingut sentit, però que ara, després dels primers intents seriosos de traslladar els castells a altres realitats nacionals (Xile i, potser, Brasil) val la pena i fins i tot és necessari que el món casteller es plantegi què signifiquen i que poden implicar cara al futur. Una hipotètica veritable expansió internacional dels castells –de la qual sóc, a priori, un pèl escèptic, però que no em sembla impossible, si més no a fins un determinat grau- suposaria, inevitablement, canvis per al món casteller tal i com el coneixem avui. Al meu entendre, tan estúpid seria llençar-se en braços d’aquesta expansió sense haver analitzat els possibles problemes que se’n puguessin derivar com rebutjar d’entrada i sense haver-hi reflexionat, una temptació habitual en un món tan refractari a tota mena de canvi com és el casteller. Parlem, analitzem, discutim, plantegem-nos opcions i possibilitats… Tot i això, em temo que el debat pot viciar-se fàcilment pels posicionaments de colles. Crec que a ningú se li escapa que, de moment, ha estat una determinada colla la que ha apostat fort per aquesta via d’expansió. Tampoc aporto cap novetat si assenyalo que les relacions d’aquesta colla amb la coordinadora han passat per alguns moments difícils darrerament. Però seria un error molt i molt greu que aquesta mena de coses influïssin en els posicionaments respecte un tema tan important com és la hipotètica internacionalització del fet casteller.
De manera que –tenint en compte que, com ja he dit, aquesta expansió internacional em genera dubtes i me la miro encara des d’una certa distància- el que voldria és definir un punt de partida bàsic. I ho faré, em temo, en contraposició al que, en l’esmentada entrevista, diu Carrillo. L’actual president de la Coordinadora es manifesta, a títol personal i, segons diu, recollint la posició de la seva colla, contrari a promoure la creació de colles a l’estranger. Carrillo explica primer que “en el món casteller ja fa uns quants anys que van sortir expressions d’un format totalment espontani i lliure, colles a Argentina, i a Mèxic, fruit de catalans que estaven establerts allí i que tenien el neguit de fer castells i consolidar la comunitat catalana”, fenomen que defineix com “una cosa molt maca i honrosa”. “És un fet molt diferent”, continua, “crear colles expressament allí on no hi ha lligams, ni espontaneïtat, ni substrat de catalanitat (…). Les coses han de sorgir de manera espontània.”
Home, això és força discutible. Ja no entro a valorar si una cosa és “maca i honrosa” o no. Sí puc dir que a mi em sembla molt més interessant, excitant i, per què no, afalagador per al món casteller que uns xilens sense cap vincle amb la cultura catalana s’hi interessin, justament pels seus valors universals, que no que es faci des de la perspectiva de la pura nostàlgia simbòlica. També tinc la impressió que té molt més futur la primera opció que la segona.
L’espontaneitat també és un concepte relliscós. Què vol dir que una colla s’ha de crear espontàniament? Que jo sàpiga, ningú s’està dedicant a obligar contingents d’estrangers a agrupar-se en colles castelleres. La gràcia del tema Xile és precisament que la iniciativa i l’interès sorgeixen d’allà mateix, de Xile. Algú pot argumentar que és un nucli molt reduit el que impulsa el tema, que no sorgeix del poble, i que en aquest sentit no és espontani, sinó que hi ha un dirigisme. No ha passat això a casa nostra? No tenim exemples de colles creades “des de dalt”, de colles creades amb un punt d’artificialitat amb objectius similars als de Xile (crear comunitat, signes d’identitat, xarxa social, etc.)?
Però en tot cas la clau, i per allà on jo no passo, que quedi clar, és en això del “substrat de catalanitat” com a condició sine qua non per poder muntar una colla. Altre cop, per començar, què entenem per “substrat de catalanitat”? N’hi ha prou amb que hi hagi un parell de catalanets per allà? Si me’n vaig a viure a Los Angeles i monto una colla amb un grup de chicanos es pot considerar que, per mi mateix, sóc prou “substrat de catalanitat”? Rebutgem les colles xilenes però, com que hi ha pel mig el casal català de Sao Paolo, acceptem la brasilera? La resposta, en realitat, no m’importa, perquè no és una qüestió de grau, sinó de principis: per fer castells, per muntar una colla, no cal tenir ni lligams, ni substrat ni rastre de catalanitat. Calen ganes, il·lusió, molta feina, molta suor… i, si de cas, podem demanar un respecte i un reconeixement al país i la cultura que van inventar aquest art. Cosa que a Xile fan, per exemple, conservant el lèxic en llengua catalana.
Aquest és el debat de fons: són concebibles els castells fora de Catalunya? És possible l’existència de castells no catalans? És clar que sí. Res no ho impedeix. Des del punt de vista cultural –insisteixo, cultural; no polític-, i que ningú se m’ofengui, els castells són tan marcians a Xile com ho són a les Illes o a la Catalunya Nord. La nostra cultura està plena d’elements que hem pres d’altres i hem adoptat com a propis, i altres elements de la nostra cultura han viatjat lluny. Francament, sorprén que aquestes posicions essencialistes es donin en un lloc com Terrassa: posats a ser estrictes, els castells no haurien d’haver sortit mai del Camp de Tarragona i el Penedès. Per què uns saragossans tenen menys dret a fer castells que uns terrassencs?
“Els castells volen que siguin patrimoni de la humanitat, jo particularment vull que aquest patrimoni sigui referent exclusiu de casa nostra”, diu l’Albert Carrillo. El jazz, el futbol i la pizza són patrimoni de la humanitat (bé, no oficialment, però ja m’enteneu). Són fenòmens universals però tothom sap perfectament que van sortir dels EUA, Anglaterra i Itàlia respectivament. No veig que el fet d’esdevenir universals hagi perjudicat ni els mateixos fenòmens ni els seus països d’origen. Sí, és clar, els italians se’n fan creus que per tot el món circulin pizzes amb pinya. Si això dels castells internacionals realment qualla, segur que els catalans ens farem un fart de dir: “Què fan, aquests (poseu la nacionalitat que vulgueu)? No en tenen ni idea!” Però al mateix temps podrem imitar els anglesos –quan fa uns anys van acollir l’Eurocopa, crec- cantant amb orgull “Football’s coming back home!”. I passejar-nos pel món fardant de com els nostres avis –què coi, els nostres rebesavis- ja eren de la Vella. O de la Nova. I que els guiris es morin d’enveja!12
