(Advertencia: l’ús de lèxic bèl·lic en aquest text pot ferir determinades sensibilitats. Igualment, l’autor també vol deixar clar que aquest registre lingüístic no comporta de cap manera que es vulgui transmetre una ideologia parafeixista, sinó que està emprat amb finalitats purament descriptives i metafòriques.)
Quan un exèrcit és, a priori, superior, els seus enemics han de pensar-se molt i molt quan i com li plantaran batalla. Tot i que inevitablement en un moment o altre caldrà anar a per totes i lluitar en terreny obert, cara a cara, la millor alternativa fins que aquest enfrontament definitiu es produeixi és la guerra de guerrilles: defugir el combat i aprofitar, en canvi, aquell moment en què l’enemic té alguna debilitat o bé no té capacitat de resposta.
Els Castellers de Vilafranca han estat, els darrers anys, un exèrcit pràcticament invencible que justament en fa ostentació, d’aquesta qualitat de no sortir mai derrotats de plaça. Per als seus rivals hi hagut poques opcions. I no, la darrera edició de les Santes no compta perquè, més que una victòria capgrossa, va ser una mena d’autoinmolació dels verds. De manera que sovint ha estat la Colla Vella dels Xiquets de Valls l’única disposada a plantar cara als vilafranquins. Ho han fet, amb totes les conseqüències, cada dos anys a la plaça de braus. Però en general han optat més per la guerra de guerrilles: així, renuncien al cara a cara en terreny enemic (Sant Fèlix) i busquen un de més propici (la nova Santa Tecla). I, de tant en tant, emboscada: ho van fer fa un parell d’anys a Montblanc amb contundència, quan els vilafranquins, encara mig de vacances i ressaca post-Sant Fèlix, es van topar de sobte amb dos castells de nou rosats als morros.
Dissabte passat al Catllar, la Vella [els indis] va tornar a fer una emboscada als Castellers de Vilafranca [la caballeria ianqui]. Una emboscada molt ben planejada, amb molta mala llet: la diada transcorria segons el guió previst, amb bons castells per les dues parts però sense entrar en el cos a cos. I de sobte, en la tercera ronda, la Vella ataca, i ho fa amb una arma que no se sabia que posseís: tres de vuit amb el pilar! [ara els indis també tenen rifles, i disparen des de dalt del congost]. Però en l’emboscada, perfecta en el seu plantejament, hi havia hagut un error d’execució: el cap de colla rosat ha demanat tirar primers (i no anar per darrera de Vilafranca, com tenien previst), la qual cosa dóna opció els verds a respondre [els indis s’han precipitat a disparar des de massa lluny, i això permet la caballeria reagrupar-se]. En la majoria de casos, aquest detall no hauria impedit la victòria, però contra Vilafranca qualsevol error es pot pagar: els verds són capaços de fer el mateix castell, i guanyen.
Queden pendents diverses consideracions arran de la diada del Catllar:
1) Vilafranca necessitava la injecció que, involuntàriament, li va donar la Vella. Gràcies al duel de tresos de vuit amb l’agulla i l’anunci d’un possible tres de nou amb l’agulla per Sant Fèlix, la renúncia al tres de deu va passar pràcticament desapercebuda.
2) Malgrat que la truita se li acabés girant –i que a sobre l’endemà fessin bo l’intent de quatre de nou de la Jove de Tarragona-, la Vella deixa clar que aquest any n’hi haurà, de guerra. Fins i tot, a Sant Fèlix, ja que és dissabte. De moment, ja han condicionat els verds obligant-los a assajar el tres de nou amb l’agulla a correcuita, no fos cas que el fessin ells abans.
3) El tres de vuit amb l’agulla era, fins ara, una raresa, una anècdota feta per sols una colla que, tot i estar inclós a les puntuacions del concurs, calia veure si acabava quallant. La diada del Catllar li va donar legitimitat i fins i tot pedigrí. Aquesta estructura –repetida l’endemà a l’Arboç per la Vella- va ser la gran vencedora del cap de setmana.
4) Per primer cop, una colla (Vilafranca al Catllar) va fer el tres i el quatre de vuit amb l’agulla en una mateixa actuació. No sé si hi ha cap més argument més enllà del purament estètic, però a mi no m’agrada: preferiria que les colles haguessin d’escollir un o altre. I malgrat que segurament tots volem veure el tres de nou amb l’agulla, volem un Concurs guanyat amb el tres de nou amb l’agulla, el quatre de nou amb l’agulla i el pilar de vuit?
