Si bé el Concurs continua sent, amb diferència, el principal argument de què disposa Tarragona per reivindicar una certa capitalitat castellera, en els darrers anys s’hi ha afegit la Diada del Primer Diumenge de Festes. Aquesta actuació ha arribat ja a la seva quarta edició, i el balanç és prou positiu: ha aconseguit garantir castells de nou per les festes de Santa Tecla cada any; el 2007 va portar el primer castell de gamma extra que es veu a Tarragona fora de Concurs des del XIX; i ha contribuït, al meu entendre, a revitalitzar les dues colles grans de la ciutat, Xiquets i Jove.
Tot i això, val la pena fer-ne també una anàlisi crítica, especialment després de l’edició de diumenge passat. Potser és que tots plegats n’esperàvem massa i, fent el conte de la lletera, esperàvem un resultat final amb castells de gamma extra (i potser no un de sol) per part de les dues colles de fora i castells de nou per part de les dues de casa. Una previsió que de ben segur pecava d’optimista en els temps que corren. En canvi, vam tenir un excés de caigudes (alguna, a sobre, de ben desafortunada), castells polèmics –tot i que això, òbviament, no depèn del format de la diada-, una actuació massa llarga i mancada de ritme… En conjunt, una diada que va deixar un cert regust agredolç i que no va convèncer. Podem pensar que això és circumstancial, que si les colles haguessin tingut un punt més de sort el balanç seria molt diferent. Però no es tracta aquí de jutjar les colles –totes hi van posar el màxim, això és evident- si no de veure si la diada es pot millorar.
D’entrada, crec que va ser força obvi que el sistema de rondes “a la Sant Magí” no va acabar de rutllar. A partir d’un moment donat pràcticament ningú no sabia en quin moment de l’actuació estàvem, ni quants castells mancaven. A més, amb aquest sistema fins i tot hi va haver algun intent més dels que hi hauria hagut amb les tres rondes amb repetició. El sistema Sant Magí té sentit a la plaça de les Cols perquè les colles han d’entrar i sortir, i és vital que cadascú sapigui quan li toca tirar. A la plaça de la Font, la meva impressió és que va fer més nosa que servei.
D’altra banda, potser val la pena plantejar-se també el sistema de quatre colles. Certament, el disseny és, sobre el paper, perfecte, amb dues colles de primeríssima línia lluitant amb gamma extra i les dues grans de Tarragona al seu nivell pertinent. Però això no garanteix resultats –només un gamma extra en quatre edicions, per exemple- i el cert és que avui en dia les actuacions de més de tres colles són difícils de digerir. Tenint en compte que a Tarragona ja ens “mengem” tot l’any diades amb quatre colles, el fet que la nova diada també tingués aquest nombre és l’únic aspecte que em va semblar dubtós des de bon principi.
Però, si passéssim de quatre a tres colles –i que consti que només plantejo un tema, que ni demano ni molt menys exigeixo; ja decidirà qui hagi de decidir-, quina hauria de ser l’estructura? Dos colles foranes més la millor de Tarragona? Una colla de fora més Xiquets i Jove? Jo més aviat sóc partidari d’aquesta segona fòrmula, sempre i quan això no fos interpretat per la colla forana convidada com que la diada ha perdut categoria, i que, en no tenir rival del seu nivell al davant, no cal oferir el millor nivell possible: d’exemples de diades en què només hi ha un cap de cartell que se la pren com una actuació prioritària, n’hi han. Al mateix temps, tot i que sóc partidari que Xiquets i Jove siguin presents en aquesta actuació, també crec –i ho vaig dir en el seu moment- que caldria establir un nivell mínim per aquesta participació: per exemple, haver descarregat dos, tres i quatre de vuit la temporada anterior.
(Queda pendent la valoració del resultat de la diada en ell mateix, especialment pel que fa a la Jove i els Xiquets, però esperaré a que passi també la Santa Tecla del 23 per fer-la de forma conjunta).
