Avui sí que hi ha una feinada de por, a comentar només una mica del que va donar el Concurs… ho farem per blocs:
Castellers de Vilafranca. Aquest cop, més que mai, van vèncer i convèncer. Les irregularitats d’aquesta temporada, l’excés de caigudes, fins i tot algunes declaracions del David Miret feien pensar que els verds es conformarien amb una victòria de mínims. El quatre de nou sense folre –quines ganes que hi havia de tornar-lo a veure!- va pulveritzar els pitjors auguris i va ser un regal a una plaça que fins el moment havia estat poc justa amb els vilafranquins. Gran, gran, gran actuació dels vilafranquins, tant en resultat com en actitud. Difícil, per una vegada, trobar qualificatius. Gràcies, Vilafranca.
Vella de Valls. Una diada estranya. D’entrada, va ser l’única altra colla en aconseguir fer castells de gamma extra, un parell, però aquest cop ni tan sols així va semblar que transmetien pressió als verds. Si mirem les dues primeres rondes, el duel Vella-Vilafranca era força semblant al dels anys anteriors, però aquest cop els rosats no transmetien la mateixa convicció. Després es van entossudir amb un segon intent de quatre nou amb el pilar que ja no els servia per res (no tenien opcions de guanyar i ningú amenaçava la segona plaça).
Joves de Valls. Sortida valenta (massa?), un cinc de nou que mereixia ser almenys carregat i, com a resultat de tot plegat, un sol castell puntuat després de tres rondes. A partir d’aquí, un esforç considerable per entrar el podi. El més positiu, potser, justament això: la força demostrada descarregant el cinc de vuit en cinquena ronda i després de tres caigudes.
Capgrossos de Mataró. Curt i ras, per mi una de les grans decepcions. Personalment, crec que es van equivocar descartant l’intent de castell de gamma extra. M’ho deia dissabte un casteller de tronc de la colla: “El ‘mètode Capgrossos’, que ens ha anat molt bé, no serveix pels castells de gamma extra, i hem de buscar un ‘mètode Capgrossos.2’.” En els castells de gamma extra mai no es pot tenir una seguretat absoluta. Per tant, si els mataronins volen fer aquest salt han d’assumir-ne el risc. El resultat del concurs (no aconseguir el quatre de nou) pot ser un argument que indiqui que la decisió de no anar pel gamma extra havia estat correcta, però, al contrari, jo no puc evitar de pensar que per molts dels que es van desplaçar a Tarragona la motivació ja no era la mateixa, i això és un dels motius pels quals va fallar el quatre. I sí, és la primera vegada que critico de forma tan contundent els Capgrossos.
Jove de Tarragona. Bé. “Treball i concentració”, el lema del Jordi Crespo, va camí de convertir-se en una de les frases de l’any. Els liles sembla que han capgirat la dinàmica negativa dels darrers anys, quan aquell tres de nou (cop fort amb dosos col·locats) hauria caigut, segur. Que el tornin a fer al Vendrell, si us plau. Van acabar en la posició que, per lògica, els corresponia (cinquens), però sense patir, més a prop del quart que del sisè.
Castellers de Sants. La gran alegria del Concurs. Un castell de nou merescut, que, tal i com va anar, poden descarregar en una pròxima ocasió. I un castell de nou també necessari: feia sis anys que cap colla s’estrenava en la categoria de nou. A més, els de Sants van demostrar –ho havien fet anteriorment- que es pot treure el màxim rendiment al Concurs sense estirar més el braç que la màniga.
Castellers de Lleida. Excel·lents, també. Els lleidatans no oblidaran aquests vuit dies en què han viscut un veritable somni, de festa major al Concurs. Els de Lleida, dins la seva generació, van ser dels primers a arribar als castells de vuit, i fer-ho de forma continuada, però sense acabar de despegar. Sembla que pot ser el moment. Ara, si us plau, que no torni a coincidir Sant Miquel amb el Concurs. La plaça de braus vol veure els lleidatans d’aquí a dos anys.
Castellers de Barcelona. Em va sorprendre que es plantegessin castell de nou en la tercera ronda –pensava que l’havien descartat: va influir Sants?-. Va patir del seu mal habitual: poca confiança de la canalla. tot i això, una actuació en la línia habitual d’una colla poc concursera.
Xiquets de Tarragona. Em consta que la bona feina que s’havia fet els darrers quinze dies tant a nivell de canalla com de moral els feia arribar a plaça amb l’objectiu de repetir el tres de nou. La caiguda del dos de vuit ho va impedir. Van ser una colla pràcticament invisible en aquest Concurs. Queda pendent fer una anàlisi més global de la temporada ratllada.
De la resta de colles ja em perdonareu que no en faci una anàlisi detallada, però és que crec que no podria fer-lo amb justícia. Sí que vull deixar constància del bon paper dels Castellers de Sabadell, que hi va haver menys colles amb castell de vuit que en anys anteriors i que “els de sempre” van quedar en les posicions “de sempre”… Ja m’enteneu…
Bona nota per l’organització, acomplint l’objectiu –que gairebé ningú creia possible- de les cinc hores. Això, d’altra banda, va comportar que els fluxes d’informació fossin menors que els desitjables. No hi va haver decisions polèmiques del jurat (la torre vilafranquina estava clarament carregada). Val a dir, en aquest sentit, que el comportament de bona part del públic em va semblar totalment desproporcionat: cal xiular a Vilafranca per sistema? Ah, i a mi em va agradar el nou aspecte de la plaça.
Acabo amb un breu apunt sobre la que ha estat la gran bomba de les darreres hores: ni el quatre de nou net, ni la durada del Concurs, ni la possibilitat que passi a ser anual… No, senyors, la gran notícia –he rebut diverses trucades i correus comentant-m’ho- és que el Carles Feiner “Negre” ha publicat un post al seu blog en què defensa que els Minyons de Terrassa es plantegin anar al Concurs. Del seu text es dedueix que per fi s’ha adonat –o ha acceptat- una sèrie de coses que alguns fa temps que diem:
a) Que el Concurs és un gran incentiu per les colles que hi participen, que per aquell dia (i els assajos previs) tenen més gent que mai
b) Que és possible anar al Concurs, i fins i tot lluitar per aconseguir la millor posició, sense haver de recórrer als anomenats “intents suïcides” (cada cop menys, i per part de les mateixes colles que els farien a plaça)
A més, dedueixo que el Negre –que sempre m’ha semblat un tio intel·ligent, tot i abusar el to innecessàriament agre que sovint utilitza- és conscient que en aquest tema han perdut la batalla ideològica, que el Concurs ja no és una actuació salvatge, cutre i mal organitzada i que, agradi o no, va camí de convertir-se encara més en referent casteller, especialment a nivell mediàtic. I que cap colla es pot mantenir al marge…
El Negre, doncs, obre un debat que en principi és intern –tot i que curiosament, ho fa de forma pública- i al que caldrà estar ben atent. Sobretot, com es convenç tots aquells Minyons que van creure en la Inmaculada Concepció de Maria i que hauran d’acceptar la realitat –mai negada pels fundadors, curiosament- que sí, que són una colla competitiva. Suposo que en parlarem molt més, de tot això, però de moment: benvinguts al món real, Minyons!
