Darrerament, diversos autors han presentat notícies d´avantpassats nostres bastint castells en diferents conflictes militars.
L´últim, Joan Bofarull, ha tret a la palestra, en el treball ‘Una altra batalleta’, que també van construir-se castells al bàndol insurgent durant la Guerra Civil (1936-1939). Elements del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat en van plantar a San Esteban de los Patos (Àvila) entre el 30 de juny i el 15 de juliol de 1938, un període en què la unitat es reorganitzava a la reraguarda. El Terç va ser una unitat militar carlina, formada per catalans evadits de la zona republicana.
El text de Bofarull va acompanyat d´una fotografia amb uns requetès esplaiant-se en una figura del repertori falconer; “La piràmide dreta” dels Falcons de Vilafranca del Penedès, La Ràpita del Penedès i Vilanova i la Geltrú; “El que s´obre”, de Llorenç del Penedès; “La piràmide quatre, tres, dos”, de Sant Vicenç dels Horts; “El quatre obert”, de Sitges. Bofarull no indica cap font documental. Però tot s´addiu al que presenta una pàgina web que evoca l´epopeia d´aquests catalans.
Però aquesta informació i d´altres fa anys que són a l´abast dels estudiosos del món casteller. Salvador Arroyo les va donar a conèixer a la revista Castells el juliol-setembre del 2006 en un article titulat ‘Els castells i la Guerra Civil’. Arroyo va concretar que aquests militars van bastir castells el 16 de juny de 1938, diada de Corpus Christi, a Riaza (Segovia) i el dia 3 del més següent a San Sebastián de los Patos (Ávila). Tampoc no va obviar la instantània de la figura falconera. Però sí les fonts documentals consultades, com fa sovint darrerament; per no donar-ho tot mastegat als que menystenen la feina de recerca dels altres, suposo, pel que van dir-me fa temps.
La informació apuntada per Salvador Arroyo, per qui vulgui constatar-la, apareix fil per randa al llibre Los Requetés Catalanes del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat en la Cruzada Española (1936-1939) del prevere Salvador Nonell Bru (1918-2004), rector de Clariana, la Gornal i Sant Marçal durant dècades, requetè del Terç, fundador i consiliari de la Germandat del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, i autor d´altres obres sobre el tema.
Salvador Nonell hi esmenta que el Terç va refer forces el 1938 a Castella, a la reraguarda. D´ençà del 12 de juny a Riaza (Segovia), on “el dia 16, fiesta de Corpus Christi […] se ganó el corazón de todos los riazanos”, entre d’altres raons, perquè “por la tarde, en la plaza Mayor, el Tercio de Montserrat organiza un festival artístico-recreativo dedicado a las autoridades y pueblo de Riaza: se recitan poesías, se cantan canciones populares catalanas, se bailán sardanas, el requeté Héctor [Feliu Teresa] deleita a todos con sus extraordinarias cualidades de malabarista; un grupo del campo de Tarragona, entusiastas ‘xiquets’ levantan sus atrevidos castillos … Todo ello fue amenizado con una banda de música improvisada por unos requetés músicos, dirigidos por [el vilafranquí Tomàs] Berdier [Montserrat], con viejos instrumentos hallados al azar en casas riazanas, cuyos moradores los prestaron con gran contento y admiración”. Se sobreentén que els músics, havent-hi pel mig un vilafranquí, que, a més, duia la batuta, potser van atrevir-se a entonar el toc de castells.
Nonell també va anotar que la unitat va hostatjar-se a San Esteban de los Patos (Ávila) del 30 de juny al 15 de juliol i sota les ordres del comandant José Navas Sanjuan a partir d´aleshores. La incorporació del comandant va suscitar que “el día tres de julio, domingo, se celebra por la tarde una velada-festival al aire libre, dedicada al nuevo Comandante / El alma de estos actos recreativos es el Teniente [Francesc] Llach [Sellés, de Terrassa]. Los vecinos del pueblo han acudido en masa atraídos por la novedad. / El orfeón del Tercio canta a tres o cuatro voces lo mejor del folklore catalán: La Balanguera, L´Emporda, L´Hereu Riera, L´Emigrant … luego payasos, ‘xiquets’, sardanas, malabarismos, y un poema inédito del ínclito Sansa, lleno de candor”. Nonell també va aplegar d´aquest festival la fotografia de la figura falconera, amb el peu “Requetés de la provincia de Tarragona, levantan sus típicos ‘Castells’´”.
Ambdues jornades, doncs, cal entendre-les com una renovació i, alhora, una reivindicació de la identitat col•lectiva d´uns individus. L´exercici d´algunes de les seves tradicions més estimades, a més de confortar-los i esbargir-los, va recordar-lis l´adscripció a una comunitat; que sobrepassava els credos confrontats que els havien dut a una guerra fratricida. Cal afegir que, entre ells, van mantenir el català com a llengua vehicular.
Però el que aquí interessa és defensar l´execució de figures falconeres en ambdós diades i en d´altres moments de lleure. Sense qüestionar que també s´hi plantessin construccions amb voluntat castellera a cura d´elements provinents de l´àrea tradicional castellera o habituats a enfilar-se per damunt d´altres. Els Falcons de Sant Vicenç dels Horts, per citar una formació falconera sense vincles castellers, exemplifiquen aquest supòsit darrer. El seu exercici final, després de la Guerra Civil, va esdevenir “La torre dels Xiquets de Valls”; un “quatre de cinc nét” sense aixecador i amb l´enxaneta onejant el banderí de l´agrupació a l´arribar al capdamunt.
La hipòtesi es fonamenta en què una mica més d´una tercera part dels enrolats al Terç, més de 300 requetès, havia pertangut a la Federació de Joves Cristians de Catalunya abans de la Guerra, com també recull Salvador Nonell; l´associació juvenil catòlica més potent a Catalunya de la Segona República i d´on arranca la tradició dels falcons a casa nostra. No hauria d´estranyar, doncs, que alguns requetès haguessin evocat allò après pocs anys abans en la seva etapa fejocista (nom genèric dels afiliats a la Federació) en moments de calma. La instantània de la piràmide plantada a San Esteban de los Patos, del repertori falconer fejocista i adjectivada erròniament com a castellera, ho prova; una confusió, d´altra banda, que molts neòfits encara cometen per la riquesa de construccions humanes a casa nostra i perquè totes elles barallen fórmules universals o similars.
La Federació de Joves Cristians de Catalunya, fundada el 1931 per Mn. Albert Bonet Marrugat i sota l´aixopluc de molts clergues catalans, va advocar idees renovadores, catalanistes i catòliques decidides. La secularització de l´Estat Espanyol durant la Segona República va provocar l´aparició de grups de defensa i propagació de la fe cristiana.
Els Falcons, “grups de joves gimnastes que executaven moviments de conjunt i figures gimnàstiques” (R. Arasa: 1972), van ser una eina del projecte catequístic fejocista. La Federació va creure que la joventut havia “d´atendre al seu millorament físic, base imprescindible del millorament moral”, apel•lant a l´aforisme romà “Mens sana in corpore sano” (Flama: 1932). L´objectiu dels equips de Falcons, doncs, era constituir una “escola de disciplina i forjadora de caràcters” per formar i acoblar els joves cap a una meta col•lectiva.
