La fundació dels Xiquets de Tarragona el 1926 va significar un punt d’inflexió per a l’activitat castellera a Tarragona i, en extensió, també per a la d’arreu del territori després de la davalla dels temps darrers. Durant les dècades anteriors, conegudes com el període de la Decadència Castellera, els castells no van suscitar l’interès de durant bona part del segle XIX. De fet, no van esvanir-s’hi del tot per les alenades en unes poques places amigues i pel procedir, encara que catatònic i reglat per normes endogàmiques, d’uns grapats de castellers.
Els castells, doncs, van reincorporar-se a partir del 1926 a festes i esdeveniments d’arreu per recuperar un lloc en l’imaginari col•lectiu. Aleshores carretejant la qualificació d’activitat esportiva de la terra, fruit de l’habitud dels esports durant el primer terç del segle XX.
Però una sèrie de trets van seguir marcant el compàs, conduint a qui no sumés afinitats a les pinyes o no obviés determinats prejudicis socials al paper indestriable d’espectador o a construir castells al marge dels canals habituals. Aquesta muralla no s’ha vist esfondrada fins avui dia. La notícia de tarragonins a l’exhibició de la festa major de l’Arboç del 1933 palesa l’acceptació del rol diferenciat pel casteller aquell temps:“Diumenge un nodrid grup d’aficionats tarragonins a l’Art casteller, estigué a la vila d’Arbós, per tal d’assistir a la competència que hi fou establerta principalment, entre les colles nova i vella de Valls. / També hi anaren bon nombre dels nostres castellers amb el mateix motiu” (Diari de Tarragona: 1933).
La qüestió parteix del fet que les colles castelleres seguien regint-se per la tònica de temps anteriors: un col•lectiu del poble ras que representava el seu paper a la festa, recollia les gratificacions a canvi (i se les repartia) i s’acomiadava fins a la propera oportunitat. Les colles encaixonaven en l’engranatge de la comunitat, però s’esvanien un cop complert el seu comés. De tota manera, alguna cosa va canviar al 1926, atès que els mateixos Xiquets de Tarragona van col•laborar desinteressadament en diferents esdeveniments (algun cop rascant-se la butxaca), com entitats sí enteses com participatives de la vida social.
L’extracció social de la gent a les pinyes arranca dels inicis dels elements dels seguicis de festa major. Aleshores, la seva interpretació ja anava encaminada a gent del poble menut aplegada per oficis o lligams familiars, cosa que justifica l’existència d’autèntiques nissagues castelleres arreu i la continuïtat de determinats rams a les colles.
Les remuneracions materials que es derivaven de la pràctica castellera també van influir en l’endogàmia de les colles. Als castellers tampoc no els interessava sumar multituds per no haver de conformar-se amb talls petits. Els castellers consideraven els castells una activitat laboral patrimonial que havia de reunir i servir només als més propers: familiars i amics (companys de feina, la majoria de cops), a més d’oferir-lis un espai de sociabilitat i gaudi.
La revivificació dels castells a partir del 1926 va traduir-se, entre d’altres maneres, en què joves d’arreu no vinculats, en la seva majoria, a cercles castellers històriques els volguessin tastar, això sí, havent-ho de fer a banda de les colles de format tradicional i de conformar-se amb estructures modestes per falta de coneixements i canalla. A Tarragona es coneix el cas de la “Joventut Tarragonina (Fraglianis)” de l’Orfeó Tarragoní.
La nota de premsa que va anunciar l’anada d’aquest cor el 2 de juliol de 1933 a l’ermita de Santa Marina, al terme municipal de Pratdip, va avançar-hi el debut d’uns joves cantaires en els castells: “Com está anunciat, demà tindrà lloc l’exursió amb què anualment s’obsequia els cantaires per la seva constància. El lloc triat és l’ermita de Santa Marina de Pratdip, lloc esplèndid per la seva situació i abundor d’aigua. Com és ja costum, en aquesta escursió d’expansió, hi haurà les curses i concursos que li són pròpies i a més enguany hi haurà una exhibició de castells per una colla de cantaires aficionats a aquest esport, el que farà que la festa resulti completa” (Diari de Tarragona: 1933).
Una ressenya posterior desgrana fil per randa totes les incidències de la jornada. El fet que fos redactada per un corista va condicionar que fos tan rica en informació.
Al matí, tan bon punt arribats a lloc, els joves castellers van recórrer els voltants de l’ermita en cercavila acompanyats de la colla de grallers dels “Astons”, molt coneguts a Tarragona per acompanyar-ne els gegants, liderada pel vendrellenc Josep Mercader Ramon, “Astó”, qui posseïa una finca a Sant Vicenç de Calders. Els joves van alçar-hi un pilar, presumiblement, de quatre, just abans de ploure. Els “Astons” van entretenir l’estona de pluja amb una sessió de ballables, molts dels quals sonen encara avui dia, tothom aixoplugat sota els porxos de l’ermita, fins que va poder-se reprendre el programa: “Diumenge proppassat tingué lloc l’anunciada escursió a Santa Marina de Pratdip, restant tots els orfeonistes i altres acompanyants vertaderament satisfets de la diada passada, car fou una excursió de les més divertides i que no s’obliden en molt de temps. / A un quart de vuit del matí emprengueren la marxa en cinc espaiosos òmnibus, plens d’excursionistes animats de passar un gran dia d’esplai a la muntanya. […] Tan prompte arribats a l’ermita de Santa Marina de Pratdip, els expedicionaris anaren a cercar llurs provisions per esmorzar […] Una vegada esmorzats, començaren els preparatius per a les proves anunciades i ensems la Colla d’aficionats ‘Joventut Tarragonina’ (Fraglianis) organitzà un cerca-vila pels voltants de l’ermita acompanyats de les renomenades gralles ‘Els Antons’, de Sant Vicenç, i en arribar a la plaça de l’ermita aixecaren el pilà de donar la sortida de cursa de parelles mixtes, començà a caure una forta pluja que obligà a suspendre-la momentàniament, i els excursionistes aprofitaren els porxos grans que hi ha sota l’ermita i els grallers donaren a conèixer un important programa de ballables del seu extens repertori. / Apaivagat un xic el temps, va donar-se la sortida a les parelles inscrites en la cursa” (Diari de Tarragona: 1933).
La continuació del programa va possibilitar l’exhibició de les construccions a l’abast dels joves: el pilar de quatre aixecat per sota, el dos de cinc i el tres de sis, aquest darrer assolit després de dinar perquè la pluja va interrompre’n una primera temptativa. Després del tres, els “Astons” van oferir una audició de sardanes, fet que va arrodonir la mostra d’expressions de la terra. Les sardanes i els castells, provinents de zones distintes de Catalunya, ja eren dues icones de casa nostra aleshores. Les colles de grallers vendrellenques havien incorporat les sardanes al seu repertori d’ençà de la seva introducció al Penedès el 1907: “Novament es dirigiren a la plaça de l’ermita on la colla d’aficionats presentà el pilar de quatre pujat per sota, el dos de cinc i quan estaven muntant el tres de sis, començà a ploure altra vegada amb més intensitat i força que abans i es van veure obligats ràpidament a suspendre l’exhibició; tan prompte com parà la pluja tothom va aprofitar-ho per anar a dinar. / A la tarda aparegué novament el sol i la colla muntà amb gran seguretat el tres de sis que no havia pogut fer al matí a causa de la pluja, essent molt aplaudit pels presents. / A continuació els grallers donaren una audició de sardanes que feren les delícies dels dansaires”.
Els tarragonins van retornar a casa per la tarda. El pas per la població de Pratdip va donar peu a una nova exhibició. Els castellers van concloure una cercavila fins l’Ajuntament amb el pilar de quatre i el dos de cinc: “A mitja tarda s’emprengué el retorn a Tarragona i s’aprofità el pas per Pratdip per donar un petit concert i la colla fer una exhibició del nostre tradicional folklore. / S’organitzà una comitiva de la qual formaven par els castellers acompanyats de les típiques gralles, i a continuació els cantaires i acompanyants, dirigint-se a l’Ajuntament, on la colla muntà el pilar de quatre i el dos de cinc, i tot seguit la massa coral de l’Orfeó Tarragoní cantà”.
A continuació, van dirigir-se a l’estatge de la Cooperativa, on encara es reuneix la gent del poble, per oferir-hi el tres de sis i el pilar de quatre per sota com a traca final: “Un cop acabat aquest improvisat concert i fets els deguts respectes a l’autoritat municipal, la comitiva es dirigí al Casal de la Cooperativa on la colla muntà el tres de sis i el pilar de quatre per sota, quedant encisat tot el poble per l’atenció que els tingueren i no haver tingut mai l’ocasió de presenciar una exhibició de cant per un Orfeó i les proeses dels nostres aficionats castellers. / Tot el poble ens acomiadà fins a la carretera i no es retirà fins que els cotxes es perderen de vista”.
L’eufòria va induir al cronista a acabar el seu relat anunciant que els joves plantarien millors registres, a l’alçada dels professionals, la tarda del diumenge 16 de juliol a l’Aleixar. L’Orfeó Tarragoní havia de fer-hi cap en ocasió d’inaugurar-se el servei d’aigua corrent i el clavegueram: “Es de remarcar la bella exhibició feta en el seu debut pels joves components de la colla ‘Joventut Tarragonina’ i és de creure que en la propera sortida del vinent dia 16, al poble de l’Aleixar, intentaran el tres de set, el dos de sis i el pilar de cinc, car tenen molta fe en muntar-los a més a més del gran entusiasme en voler quedar bé”.
L’Orfeó Tarragoní, efectivament, va actuar la tarda del 16 de juliol de 1933 a l’Aleixar i aleshores uns tarragonins també van bastir castells, però no els joves cantaires, sinó una de les dues colles de Xiquets de Tarragona.
Una altra crònica, també redactada per un corista, recull que “Diumenge tingué lloc a l’Aleixar unes festes que, en col•laboració amb el nostre Orfeó Tarragoní i Xiquets de Tarragona, organitzà aquell Ajuntament per a festejar la portada d’aigües i xarxa de clavegueres” (Diari de Tarragona: 1933). La circumstància que els castells no anessin a cura dels joves de l’Orfeó, sinó d’una colla professional, va determinar que l’autor no s’esplaiés en el procedir dels castellers; no formaven part de la seva entitat. La notícia va resoldre-la amb les vaguetats, desgraciadament, massa habituals en els escrits de l’època.
El text assenyala que: “L’Orfeó saludà el poble amb l’Himne a la Senyera, encarregant-se els castellers tarragonins amb llurs habilitats, de fer les delícies del poble” a la plaça de la República, davant la Casa de la Vila.
Després d’un concert de l’Orfeó a la mateixa plaça i dels discursos protocol•laris,“continuà el programa, ballant-se, en acabar, sardanes i aixecant més torres els Xiquets, obsequiant-se els expedicionaris amb un berenar. Acabà la festa disparant-se un magnífic castell de focs”.
D’aquesta presència castellera es coneix la fotografia d’un tres de cinc nét, cosa que insinua que es devien realitzar d’altres castells de l’estil. La instantània va publicar-se el 2008, a l’exemplar núm. 1 de Plaça de la República, el butlletí d’E.R.C. a l’Aleixar. Hi consta que va cedir-la Andreu Vernet Martí. Pere Ferrando ens ha fet saber que ja s’havia reproduït abans. El 2004, al llibre, Imatges de la nostra història, havent-se extret del fons de l’Associació Carrutxa de Reus.
