Diria que les últimes onze temporades de castells, les mateixes que fa que sóc al 3Rondes, he anat a cobrir la Diada de Sant Narcís. Gairebé sempre hi he arribat a hora justa, quan ja començaven a sonar gralles i fins i tot un any quan una colla ja havia fet el primer castell. Alguna vegada també hi he arribat a l’hora, és a dir, una mica abans de començar, amb temps per anar a fer un tallat al bar on esmorzen els Minyons i l’oportú rierol que et permet passar tres hores llargues dret sense angúnies. La veritat, anar a veure castells fins a Girona sempre m’ha fet una mica de mandra; és massa lluny si surts de Cubelles, i encara més lluny si, mentrestant, a Valls és Santa Úrsula. Però aquesta temporada em vaig proposar arribar-hi aviat i tenir temps de fer petar la xerrada amb algú de les colles, que és quan de veritat fas més periodisme casteller. A més, havia quedat a plaça amb el company del 3Rondes Jordi Andreu, que no havia vist mai la diada de Sant Narcís, i em feia gràcia estar-me amb ell contemplant el què ja sabíem que veuríem. Diumenge vaig arribar a Girona cap a un quart d’onze. A aquella hora la Plaça del Vi era grisa, humida i buida, i només alguna taqueta malva, que tampoc no és un color massa animat, trencava la monotonia. Eren un grapat de minyons esmorzant a les tauletes del seu bar. A instàncies del David Prats vaig enviar una piulada amb foto de l’escenari, i al cap de poca estona vaig començar a ensopegar amb els primers coneguts: el Fran al passadís del bar, el Nani sortint del lavabo, el Jordi Juanico entaulat, l’Ogro a la Plaça…, i al final vaig acabar parlant una estona amb el Xavier Pinsach, el segon cap de colla dels Minyons. Sabia que era de per allà a Girona, però ni hi havia enraonat mai ni sabia tota la seva història castellera. I és una història curiosa i força singular. És de Figueres, ara viu a Girona, va i ve a Terrassa, coneix i ha compartit castells amb el Xaio i l’Ivó dels Castellers de Vilafranca, ha fet castells amb els de Figueres, Salt i l’Albera, fa 6 anys que va aterrar als Minyons, i ara és coartífex d’un dels moments més estarrufats de la colla que va fundar l’amic Falcato –em sembla que se’m va escapar dir-li: “arribar i moldre!”, però és que és així-. En fi, al 3Rondes ja ens havia arribat el programa que duien els Minyons i quan li vaig cantar esperant la seva confirmació, em va mirar distés i amable, i d’entrada em va fer aquell posat i aquella resposta enigmàtica que el Guillem Comas, el Cap de Colla, ja broda, i que no reiteraré. Reflecteix una relació premsa-colla que no m’agrada, perquè acaba sent un diàleg de besucs que malbarata energies gratuïtament, tant dels uns com dels altres. Però em sembla perfecte si creuen que els va bé; i a ells els va bé. La conversa amb el Pinsach, la veritat, va ser molt agradable i conèixer el seu parer sobre el Pilar de 8 de Sant Fèlix em va tranquil·litzar.
A Girona ja han adoptat aquell tic carrincló de les places del “sud” de posar plaques commemoratives de les gestes castelleres -amb el Xavier Brotons n’ havíem dit alguna vegada “plaquisme”, i segons el moment hi afegíem “mal entès”-. Sigui com sigui, a la del Vi ja hi ha penjada la del 3 de 10 de l’any passat. És de tamany discret, daurada amb un fons embrutit, amb el contingut de la gesta escrit. Cal agrair que està penjada a la paret, i no a terra perquè tothom trepitgi i els “enemics” hi arrosseguin els peus. Tot un detall. Amb això que, després de saludar el Jordi Andreu i la seva família, me’n vaig anar cap a l’entrada de la plaça a fer una connexió amb el programa El Suplement de Catalunya Ràdio i parlar de la prèvia de la jornada. Des d’allà es veia el pont de La Pedra que travessa el riu Onyar, i una rierada de gent que, xino-xano, molt endreçada, el travessava i anava arribant a plaça. La Plaça del Vi es va omplir; feia goig.
Després de la seqüència minyona de Tres de 10 i Torre de 8 neta, va arribar el moment més compromès de la diada: el fill gran del Jordi Andreu, el Gerard, es tomba i li pregunta a son pare que què era més difícil, el Tres de 10 o el Dos de 8 net. Ens vam anar passant la pilota i, al final, el nen va rebre per resposta una de les primeres indefinicions castelleres que acabarà assimilant: que el Tres és més complicat com a repte global que suposa per a tota la colla, i que el Dos, individualment, és més dificultós tècnicament i, per tant, requereix especialistes. La veritat és que, com a castell, el Dos, la Torre de vuit neta, és més difícil que el 3 de 10. Aquesta crec que és la resposta encertada.
La Plaça del Vi de Girona és una bona plaça castellera si ens mirem la història que arrossega. Urbanísticament ho és moltíssim més que alguna d’històrica, i la reverberació per la forma de caixa magnifica les exclamacions del públic. La gent ja segueix els castells amb més coneixement que no pas abans, i només té dubtes en quina aleta s’ha d’aplaudir el 5 de 8 dels Marrecs. És agradable veure-hi castells. Si em vaig delir de no ser a Valls és perquè a la Plaça del Blat, a més d’això, hi ha moments que l’ambient es pot tallar amb un ganivet. A la Plaça del Vi, en canvi, tot és una mica el món de “Pin i Pon”; una plaça on la pressió la posen els castellers dels Minyons, els Marrecs i els Capgrossos. Les notícies de Valls ens arribaven pel twitter i el WhatsApp, però tota la gent que teníem al voltant no estaven pendents de Santa Úrsula. En aquell racó de plaça, em sembla que només “naltros” estàvem intentant xuclar totes les notícies de Valls, d’imaginar-nos en colors els castells de la Vella i de la Joves que anava cantant el Twitter.
La Plaça del Vi és molt minyona; no estic segur de si ho és pels sentiments de la plaça, de la gent que hi va… Però sí que ho és per a ells. Forma part del seu historial i de la seva mitologia castellera. I, quan estan bé, com ara, els permet ser competitius, contra programar Santa Úrsula, i obligar tot el món casteller a treure’s el barret.
